Retirada silenciosa

................

Encadenat com un malfactor.

....

.

.

Però la paraula de Déu no està pas encadenada! (2Tm 2, 9)

.

.

.

.

.

.

.

.

Trasplantar moreres al mar

...

.

Ingenuïtat, motiu de burla, convicció... Per mi, imatge del do de la fe.

Tenim fe en la fe?
Fe petita, fe gran... es que hi pot haver-hi una fe més gran que un gra de mostassa en aquest món? Què diu Ell?:
--Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. (Lc 17, 6)

No crec pas que nosaltres necessitem arrancar moreres ni traslladar muntanyes només estenent la mà com va fer Moisés, per això ja tenim excavadores.

Que la meva fe de granet de mostassa no em sigui arrabassada! Que se’m concedeixi d’anar polint el meu granet i que sàpiga viure d’acord amb ell. Amén

.

.

.

Confusió

....

“Cristianismo y socialismo no son compatibles”(Mercedes Aroz)


Ni el PSC és Socialisme pur, ni el “cristianisme” de rutina és Cristianisme.

.

.

.

Indiferència, el pecat del ric sense nom.

....

“Segons els observadors, està creixent en la nostra societat l'apatia o falta de sensibilitat davant el sofriment aliè. Evitem de mil maneres el contacte directe amb les persones que pateixen. A poc a poc, ens anem fent cada cop més incapaços per percebre la seva aflicció.

La presència d'un nen captaire en el nostre camí ens molesta. La trobada amb un amic, malalt terminal, ens torba. No sabem què fer ni què dir. És millor prendre distància. Tornar com més aviat millor a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar.”
(Comentari de les Lectures José A. Pagola)
.

Maduresa de vida

...
.
.
.
.
.



En mig d’una mica de tot, el llibre de La Saviesa, en el capítol quatre diu que no és la llarga vida el que dóna la maduresa sinó una vida neta.
Vida neta en un món com el nostre no pot passar per lloc més que per nedar contra corrent, moviments correctors, potser reparadors, i la força de la gràcia.


.
.
.
.
.
.
.

Justícia de 1.800 €?

...


.
.
.
Cada dia trobem nous despropòsits i no és serio, no és ètic… i ells ho saben. I saben, també, els nostres politics, que rondinarem però els seguirem justificant el seu joc, el de tots ells. Crec que no és un problema que s’esgota en les persones, que també. És el sistema que ells han dissenyat i nosaltres en som i n’hem estat còmplices. Un sistema que seguirà cridant politics de la mena dels actuals que prioritzen la permanència personal i del partit deixant el bé del poble només per omplir el seus discursos enganyosos. I no us feu il·lusions, si algun de responsable s’hi cola el sistema el canviarà o el rebutjarà i mai tindrà futur. Com s’hauria de fer per caviar el nostre sistema polític?


.
.
.
.
.

Petjades

...





. El signe de l'aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. (Gn 9, 12-13)





.

Una altra del Pare bo

...

José A. Pagola: El fill petit diu al seu pare: «dóna'm la part de l'herència que em toca». En reclamar-la, està demanant d'alguna manera la mort del seu pare. Vol ser lliure, trencar lligams. No serà feliç fins que el seu pare desaparegui. El pare accedeix al seu desig sense dir ni una paraula: el fill ha de triar lliurement el seu camí.

.

No és aquesta la situació actual? Molts volen avui veure's lliures de Déu, ser feliços sense la presència d'un Pare etern en el seu horitzó. Déu ha de desaparèixer de la societat i de les consciències. I, el mateix que a la paràbola, el Pare guarda silenci. Déu no coacciona ningú.

...

.

El buit interior i la fam d'amor poden ser els primers signes de la nostra llunyania de Déu. No és fàcil el camí de la llibertat. Què ens falta? Què podria omplir el nostre cor? Ho tenim gairebé tot, per què sentim tanta fam?

.

.

.

.

.

.

Arregui se va.

.... .

"¿De dónde se va?" (Juan José Pinillos)

..

... "evitar que les persones religioses, abandonant la llibertat interior concedida per Déu, deixin la seva llibertat de pensament en mans d’alguns dirigents religiosos que, aprofitant-se d’això, eleven a la categoria d’universal el seu sistema particular de pensament” (Extret d'un context diferent) (Jordi López Camps)

Postmodernitat i descreença

....

Almenys en la Modernitat vivíem un romanent de fe en el progrés de la humanitat i en la raó que se la considerava sempre capaç de trobar un fonament racional a tot.





.

.

Exigència, saviesa i confiança... Coratge!

...

L’evangeli d’avui és un d’aquells que sorprèn per la seva radicalitat. No entenc com s’ha llegit fins ara; el consideràvem escrit sempre per a uns altres?... Hi passàvem de puntetes?...

El Just exigeix molt, però ajuda i compensa molt.
Es la llei de la palanca: en un extrem de la palanca és on es manifesta la força ampliada i aquesta és proporcional a la força limitada que nosaltres apliquem a l’altre costat.

...

.

Mestre, la família deixem-la; la creu que ens és assignada, què hi podem fer?, ens ha tocat! Però ara ens cal decidir quin feix de desinstal·lació de la nostra manera de viure assumim per reinstal·lar-nos en la manera que tu demanes als teus seguidors. Enganyaria si no digués que veig el més petit feix com a molt feixuc, massa feixuc i, per contra, veig com ha de ser de gratificant i enriquidor poder viure com un autèntic deixeble teu...

.

.

.

Inundacions a Pakistan

.....

Ep, perquè em segueixes? Què vols de mi?...





.

.

.

Les coses al seu lloc i... coratge!

...

.

.

“Quien no conoce la historia, que guste al menos del Espíritu; quien no guste del Espíritu, que conozca al menos la historia.” (P. Arregui)

.

.

.

.

.

.

.

.

Si hi ha diàleg… hi cap l’esperança.

....

Un altre trobada es pot fotografiar, el diàleg autèntic no. Què s’ha posat de veritat i decididament en joc aquesta vegada que sigui determinant, Sr. Obama?

..

.

.

.

.

Autenticitat

....

..

No serà que, conscient o inconscientment tendim a buscar-nos a nosaltres mateixos en els altres? Semblaria obvi que a més de criteris de comportaments egoistes, d’aquesta tendència se’n podrien derivar actituds de refús del qui sigui autènticament genuí per el sol fet de diferenciar-se’ns, de no veure’ns d’alguna manera i en alguns aspectes reflectits en ell, tot plegat sense una valoració prèvia de les raons que el fan singular.
...

...

Esperança. Quina esperança?

...

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut i també el que quedava del primitiu caos. Llavors els vencedors posseiran tot això en herència i ell, -el Déu amb ells- serà el seu Déu i els vencedors seran fills seus. (Del cap. 21 del Ap)

Consolador, però i pel més ençà, i mentra tant, quina esperança podem oferir?....

Sant Medir

...

M’agrada asseure’m al pedrís de l’ermita de cara a la façana... A vegades la meva olla se’n va...:

L’ermita té la porta tancada. Una representació del Sant és a l’interior deixant la rellevància a l’estructura externa de la bonica ermita i, per a la meva sensibilitat, al baix relleu que hi ha en el seu frontis.

La humil escultura del relleu representa el crucificat mirant la petita era que emmarca l’entrada. Estic sol i la meva presència és per accident... sempre la solitud és el que veu des de la creu aquell antisistema declarat, a demés, blasfem. Solitud i la ferida de l'absència d’aquells amics que l'han abandonat, aquelles veus insolents que inviten a abandonar la creu i la missió, els càlculs, la temptació del home que sospesa de què haurà servit la seva vida i del què podria servir altrament amb un cop d’afecta d’última hora... la reforma del temple, la grandesa, la universalitat. Es notòria la soledat i el dubtes que tenallen aquell cor tant humà, tant indigent... Déu, per què m’has abandonat?

Dons aquí està el missatge de Sant Medir: rere el crucificat està una representació del Pare sostenint amb les seves mans el crucificat... ell no el veu, però és allí ben gran, ben present i actiu, acompanyant i disposat a acollir aquell esperit en el moment del traspàs.

L’artista que ha fet el relleu no devia ser com els artesans d’Olot que, en els seus tallers de sants d’escaiola i ulls de vidre, pintats en colors lluminosos i aparences mel·lífiques, cuidaven les proporcions corporals en tota precisió. Sants que se’ns presentaven, no tant com a models de vida, si no com a intercessors especialitzats cada un d’ells en alguna dolença concreta. Imagino que calia tenir la col·lecció completa d'estampes i treure en cada moment la més adient.

Aquí l’artista ha fet un Pare orellut... però tant se val. Podia haver-lo fet amb ulls immensos, mans descomunals i si hagués estat capaç podia haver-li fet un cor desproporcionat del tot... A Déu no el podem retratar; el que se's mostra és només un missatge esculpit en la pedra.

.

No tinguis por, petit ramat...

...



.

Preguntes de temporada.

...
Preguntes: on aneu aquest estiu de vacances?…

I jo responc amb una altre pregunta: es que tenim obligació d’anar a algun lloc?… i com aquest és un tema que no m’agrada, no faig la pregunta que el meu interlocutor espera i que, segurament és el motiu inconscient per el que m’ha fet la seva: i vosaltres, on aneu?

Una vegada escapats de la imposició creada per l’ambient social de tenir que demostrar que jo sí que sé viure, jo sí que sóc feliç, jo sí que puc… arriba l’altra llistó: cal justificar molt bé perquè no surts de vacances, del contrari et catalogaran ràpidament dins el pitjor dels grups d’aquesta societat, et prendran per un fracassat, i això sí que és fort, això sí que és decisiu!… Vanitat i més vanitat!… llegíem diumenge en aquell llibre savi que no sé si encaixa bé dintre la Sagrada Bíblia.
...





També ens podem preguntar: on va tanta gent que arriba en condicions precàries, què els mou a afrontar una aventura tant arriscada?



.
.
.
.

Rússia crema

.... .......................................................................... ....... .Es la felicitat d’aquest món?
Com més la busques més s’esmuny... Passa com en el jardí de casa: buscàvem cuques de llum per atrapar la seva resplendor i quan pensàvem que ja la teníem a la nostre ma, la llum s’extingia i ens adonàvem que només en restava un animalot lleig i descolorit.

El que sí és d’aquest món són els moment de goig. Cal restar oberts al goig de tot moment i de tota situació... No hi ha goig petit!

El que sí és d’aquest món, però no està garantida és la pau, aquella harmonia de les coses, aquell sentit que va del meu particular al global còsmic.
...

Perill de trivialitzar el més autèntic

.....

Mai assistirem prou conscients a una missa, però, es que hi deu haver moltes situacions que encara dificulten més aquesta consciència i recorden encara més allò de:

... ja no celebreu el sopar del Senyor (1 Co 11, 20)

Val a dir, però, que la bona intenció hi deu abundar.
.

.

Qui tingui orelles, que escolti.

...

Això diu el qui té la clau que obre el que ja ningú podrà tancar, que tanca el que ja ningú podrà obrir...

....

.

.

.

.
Conec les teves obres. Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar. No ets gaire fort, però has guardat la meva paraula i no has renegat del meu nom. (...) Ja que has guardat amb constància la meva paraula, també jo et guardaré de l'hora de la prova que és a punt de caure (...) Vinc de seguida: el que posseeixes, guarda-ho fidelment, perquè ningú no et prengui la corona. (Ap 3, 8. 10-11)

.

.

.

.

.

..

.

.

Al Cèsar el que és del Cèsar.

...

El que és determinant no és la moneda de 50 cèntims, sinó els 50 cèntims d’estat.


.

.

.

.

La mediterrània perduda

...
L’artista amic plora en trobar-se les restes d’una barca abandonada per els que havien estat els seus amos i que ara viuen lluny i d’esquena als seu orígens. El fa patir una identitat que veu com es perd, la identitat de la mediterrània.
.

Fos pel sol, el quitrà enganxa mosques,
grans d’arena, pols i fulles mortes;
caps d’espart i fils de cotó
d’una vella xarxa orlada amb plom i suro rodó.

Fos pel sol, el quitrà deixa ferum
com l’alga corseca, el peix podrit,
el pixat d’un gat o aquell vòmit maleït
d’un dia de mareig profund.

Fos pel sol,
el quitrà ja no t’estanya
entre fusta i fusta la carcassa;
ara no ets més que niu d’aranya
i de tu, gran barcassa,
sols queda aquest negre de dol.


Bonaventura Ansón

¡Pobre de mí!

...

.

.

.

.

.

... o potser:

.

¡Que me quiten lo bailado!

.

.

.

.

.

.............................. ...(Clicar per ampliar)

.

Falsos mestres però també l’ànsia de riquesa

...

L'home es torna sempre esclau d'allò que el domina. (2 Pe 2, 19)

Aïllat i perdut?

....

Si ser agnòstic és haver superat l’enyorament de Déu, ho tinc ben clar: jo, en un món on sembla com si Déu se n’hagués anat, no ho he superat i a més visc aquest anhel de trobada com un fet positiu i determinant; jo no soc agnòstic! No em preneu de sota els meus peus la roca origen de la filiació dels germans humans, la roca que dóna sentit al meu esforç per viure una actitud vital de prolongar el meu jo cap els altres, la roca suport de llançament que em projecta cap al Pare. No me la prengueu, pedreria tot el sentit de la meva vida, em sentiria perdut.

.

La paraula de Déu és molt a prop

...

Aquesta Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: "Qui serà capaç de pujar-hi i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?" Ni és tampoc a l'altra banda de mar, que puguis dir: "Qui serà capaç de travessar el mar i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?"

La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la. (Dt 30, 11-14)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La collita és abundant, però els segadors són pocs.

.....

Ep!, la pau de veritat no es pot forçar ni neix espontàniament.

....

El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau. (Jm 3, 18)

.

.

.

.

.

La potent moda

....

Sembla ben justificat el invent de les passarel·les de moda per exhibir els vestits que les companyies volen vendre, però...

No se us fa estrany que aquets tipus de promocions tinguin habitual cabuda dins els espais informatius?

També es podríem fer passarel·les de guitarres, de detergents, de ratafia... que també mouen diners i no ocuparien pas més espai de noticies i de polítics que el que roben les passarel·les de moda.

.

Diners? Panem et circenses? O potser una mica de tot?

.

El nostre Déu és un foc que devora. (He 12, 29)

....

A rel de la defensa a ultrança que del Olmo fa del seu amic jutge, amb relació a les raons de perquè són encertades les accions de remoure els crims del franquisme, em vaig quedar insatisfet sense sever perquè.

Analitzant la situació vaig trobar un fet i una contradicció en el seu argument.

El fet: un oncle meu va morir ruixat de gasolina i cremat per el bàndol republicà només perquè era capellà.
Pregunta curiosa que fa pensar: perquè la gent que va viure aquets fets no volia parlar més del necessari i de cap manera recrear-se en els detalls que tant legítimament podien argumentar? Només després de la mort dels meus pares m’ha arribat la informació, que ells coneixien perfectament, de quina forma havia mort el nostre oncle?

La contradicció: S’argumenta que només cal fer justícia amb els morts del bàndol republicà, perquè els altres ja varen ser homenatjats per el “régimen” i “posats a les esglésies”. (El meu oncle puc dir que no. Si que hi ha el seu nom a Montserrat, i res més).
Si desacreditem, i jo hi estic d’acord, la justícia i els tractaments del “régimen”, els morts d’ambdós bàndols resten esperant per ser ajusticiats convenientment, no només els d’un costat. Al marge de raonaments, aquets és el sentiment que aflora quan s’intenta discriminar aquest propòsit i crec que és fàcil d’entendre que si el que volem és superar un episodi històric desgraciat, el que cal fer és agermanar, no enfrontar, a no ser que hi hagin interessos ocults en les fonts que creen opinió.

...

Per obrir camins de Regne cal decisió; o som o no som!

...

Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu. (Lc 9, 62)

.

.

.

.

.

.

No errar la meta final, no errar camí i guia.

...

Correguem la cursa que tenim proposada, amb la mirada fixa en el qui ha instituït la nostra fe i la duu a terme, Jesús (He 12, 1-2)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La religió veritable.

...

La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món. (Jm 1, 27)

...

G. Faus ho llegeix així:

L'única religió veritable és aquesta: socórrer les víctimes i mantenir-se allunyat de l'egoisme que estructura aquest món cruel.

Cristià sí, d’església no... ¿¿??

....

Tret de “La diversificación de la espiritualidad” de Teresa Forcades i Vila:

.....

De la mateixa manera que és inconcebible una religió autèntica sense llibertat i sense reconeixement i respecte per les peculiaritats de cadascú, tampoc és vàlida aquella postura que considera que la religió lligada a una institució, l’Església, o, dit d’una altre manera; quan s’identifica la religió amb la institució social reguladora, es considera pertanyent a un estadi de minoria d’edat de la humanitat que necessita tutela externa i amb això es perd llibertat. Per tant, tampoc és vàlid viure una espiritualitat individual i tancada.

:::

.....

Més aviat no es pot fer un anàlisi d’aquest tipus sense tenir en compte l’element de solidaritat existencial que dóna aquella continuïtat bàsica que existeix entre cada un de nosaltres i la resta de la creació, l’ésser corporatiu existencial ens fa sers oberts, éssers que no ens esgotem amb nosaltres mateixos. Aquest element fa que espiritualitat i religió habitin una casa comuna. Vist d’aquesta manera és inconcebible una espiritualitat sense la dimensió social/política i és inconcebible una dimensió social/política sense que es faci visible en alguns acords concrets (institucions).

“La dimensión social es irrenunciable; la dimensión individual es irreductible”.

....

Fe que no és ni prou madura ni prou sòlida

....

Estava escrit...:

Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu. (He 5, 12).

.
.
.
.
.

Meribà i Massà?

...




.
.

"És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins." (Sl 95, 10)

.

.

.

Una comunió autèntica

...

Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. . . . (Ga 2, 19-20)

.

.

.

.

.

Perdre la mesura

...
El progrés en la ciència propicia el risc de la suficiència i, qui queda atrapat per a aquest risc, experimenta la temptació de sacrificar Déu al progrés. Aquesta situació portaria a la manca de referència de posicionament de creatura vers el creador, de consciència d’ésser limitat en front d’un ésser superior i tot plegat a la necessitat humanament feixuga d’assolir la condició de superhome que arribi a dominar-ho tot, amb les suposades súperqualitats, i a entendre-ho tot en un univers inabastable buidat del misteri.
.

Cristiandat finiquitada i les raons de la tradició.

...

Un nova manera de celebrar el Corpus.
Aquesta vegada ho heu fet molt bé. Gràcies.

.

.


.


.


.


.

Destriar el blat de la cugula, els xais de les cabres, les armes de mort de l’aliment d’immortalitat, el caqui i el porpra...

.


.
.

Sereu com deus

...

.

.

.

..

.
“Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18)




Perseguir l’excel·lència com element de competitivitat?... La feina ben feta, potser sí…, però l’excel·lència?… Si em parles d’excel·lència com estratègia professional, ho puc entendre; però la teva convicció que, fruit del teu esforç, demà hi arribaràs: pobre criatura maldestra!… Quina gosaria!...
.

.

.

.

.

.

Què som realment?

....

Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?»
Gairebé n'has fet un déu,
l'has coronat de glòria i dignitat,
l'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus (Sl 8, 4-7)

.

.

.

..

.

.

.

L’Esperit ha estat donat en abundància

.....

.

.

.
Ens deixem guiar per l’Esperit? (Ga 5)

.

.

.

.

.

.

.

La festa de l’alè de Vida

....

La terra és plena de les teves criatures.

Totes esperen de la teva mà
que els donis l'aliment al seu temps:
els el dónes, i ells l'arrepleguen;
obres la mà, i mengen a desdir.
Però si deixes de mirar-los, s'esparveren;
si els retires l'alè, expiren
i tornen a la pols d'on van sortir.
Quan envies el teu alè, reneix la creació
i renoves la vida sobre la terra.
Glòria al Senyor per sempre!
(Sl 104)

.

Una medalla!

...
Una medalla? …però papi, encara no podem anar a casa?
...

Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona. (Col 3, 14)

.

.

.

.

.

.

No buscar en la religió un refugi

...

No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. (Jn 17, 15-18)

.

.

.

.