Au, desperteu que el Nadal s'acosta i us falten moltes coses!

Crida l’atenció veure ja com en els nostres carrers s’estan penjant les lluminàries de Nadal, que per cert, també funcionaran amb energia elèctrica i seran causa de generació d’anhídrid carbònic, vull dir el de l’efecte hivernacle, no el del cava que aquest el tindrem que pagar apart.



Sigui com sigui, podem estar segurs que els regals arribaran i l’ambient de consum ho inundarà tot!

Pare nostre... nostre com infants o nostre com adults?

La meva néta és un tros de cel. (La de la foto també). Es apassionant seguir tots els seus petits progressos i puc assegurar que sorprèn veure segons quines reaccions dels infants.
Un exemple: A la mínima percepció de perill, és ella qui pren la iniciativa, corre cap a la seva mare i s’arrapa a ella acotant el cap sobre el muscle de la mare tot buscant d’aconseguir el màxim contacte físic possible. S’abandona totalment i confiadament a la mare.

"Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel." (Mt 18, 3)

Es clar que les relacions de fills a pares canvien en el temps, fins i tot canvien els rols, de forma que els fills infants passen a ser fills adults, pares d’altres fills i fins arribar a la vellesa i bona nit cargol!
Les necessitats de protecció de les persones també canvien. D’una màxima necessitat en els infants, comença a disminuir al anar-se fent adults per tornar augmentar al final de la vida.

Dir a Déu Pare, tal com ens ha ensenyat Jesucrist, es -en qualsevol edat de la vida- tractar al Creador de tot l’univers amb la familiaritat que l’infant tracta a la seva mare. Es tenir com a Pare a l'Inefable, a l'Inabastable, a l'Absolut!... Això és molt gros! Ni que només se’ns hagués revelat el Absolut com a humà i assequible només per alguns afortunats representans nostres, ja hauríem fet el negoci del segle (AT), però no!, és més que això, es un Déu tant pròxim per cada u de nosaltres com ho és una mare i el seu infant. Es el regal que ens ha deixat Jesús, la bona nova!

Dir a Déu Mare, vol dir que som fràgils com els infants i que sense el seu ajut no podem anar gaire lluny, ens cal el seu do, ens cal despendre’ns de moltes autosuficiències.

Dir a Déu Pare, es saber-nos recollits i sostinguts per mans que ens sobrepassen, mans fortes. Es saber que el Qui és realment important ens coneix més que nosaltres mateixos, ens estima i ens acull tal com soms i això fa ridícules i pretensioses les diferències egoistes que ens havíem aixecat de cara als altres germans.

Dir a Déu Pare, tal com ens ho ha ensenyat Jesús, és saber que aquest Pare, dret a la porta del seu projecta de vida, ens convida i espera la nostre decisió d’incorporar-nos al seu Regna aquí a la terra, la seva forma de viure… després ja en parlarem!


I com “obras son amores y no buenas razones”, pregunto:
Com ens pot faltar l’esperança i l’alegria als seguidors de Crist?
Com no fem de la nostre vida un testimoni de gratitud?
Com, en definitiva, deixem aquest Déu Pare en la perifèria de la nostre vida quan tindria que ser el centre?
Complicat de respondre si pretenem entendre-ho des de la lògica. Quan les premisses assumides no provenen de la lògica, només podem demanar aquell impuls que ens fa sortir de nosaltres segurs i caminar cap un endavant emboirat amb tota decisió… i això és la fe, o no?

Amén

Ser com infants i posseir el Regne. (Lc 18,16)

Fins avui, Déu no us havia donat un enteniment capaç de comprendre, ni uns ulls capaços de veure-hi, ni unes orelles bones per a sentir-hi. (Dt 29,3)

Escàndol a la sinagoga

Hi hagué rebombori del gros en aquella sinagoga de Cafarnaum (Jn 6, 30-69):

...¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
... Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
... Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell.

La fe és un do. No és un do regalat de forma totalment gratuïta, molt menys imposat... cal l’esforç de la nostre recerca, la nostre acceptació.
En Francesc Gimbernat ho diu molt bé: la fe és un do ofert. Ofert per un altre, i això no vol dir que necessariament ha de ser buscat, trobat i acceptat per un mateix. Perquè algú visqui la fe, calen dues condicions prèvies: l’una que no depèn de nosaltres i l’altre que sí depèn de la nostre voluntat.

1ª) La primera és a la que Jesús feia referència quan deia:
Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. (Jn 6, 44)
... i reiterava:
Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. (Jn 6, 65)

2ª) La segona és la que fa que els uns se’n vagin i els altres es quedin:
¿També vosaltres em voleu deixar?
No podia ser d’altre manera, a l'amic Simó li van fer falta ben pocs segons per a respondre i així anticipar-se als seus companys. Es la resposta a una pregunta de Jesús feta des del respecte a la llibertat dels seus deixebles. En la resposta hi ha implícit l’acta de discerniment i de voluntat de seguir-lo a Ell en front d’altres opcions que no els satisfan.
Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu. (Jn 6, 68-69)

Com Pere, només des de l’humilitat i la confiança l’hi podem demanar a Jesús que ens doni i ens millori la qualitat del nostre viure la fe, de la nostre identificació amb el seu projecte.