La indolència ens
aparta del que hauria de ser propi de la gent adulta: tenir
els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal fent us de l’experiència i
de la saviesa pròpia de l’edat. “Després
de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que
us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat
fins al punt que us torna a convenir llet en comptes d'aliment sòlid.”(He
5, 12)
Em sembla
important:
Avançar en el coneixement
interior. Conèixer-nos. Treure valor per viure de criteris propis. Correm el
perill de que tan mirar-ho tot, no veiem res. Correm el perill de que de tant
soroll buscat, no hi sentim.
Busquem la
veritat discernint només amb el criteri de si em plau o no em plau, amb el
resultat d’una veritat tan petita que només és la meva esquifida veritat
arrapada al meu melic i que, per això mateix, deixa de ser la veritat de la
humanitat.
Com trobar-nos
amb la saviesa?:
Buscar de veritat
la veritat i buscar la veritat d’entre les veritats. Aconseguir una mirada prou
selectiva que no es perdi en camps erms i que no es mal gasti quan la llum
reveladora no és propicia. Saber distingir què són rodes de molí i què són
paraules de vida, de què em puc fiar i de qui em puc fiar... Tenir fe, viure la
meva fe, comunió “umbilical” amb el Crist assequible per nosaltres, tot arrapant-nos
al seu oferiment gratuït, incondicional, tot aprofitant que és comunió d’amor
entre persones, tot aprofitant que és la nostra oportunitat de participació amb
un absolut que sols no podriem abastar.
No renunciar a la
fe d’home de carré, del home que té que conviure amb el brogit de la plaça, la
fe critica, insatisfeta:
La fe de l’home
que ja ha tornat de la Lluna, la fe desenganyada de l’home que creia que el progrés
tenia que posar a les seves mans els últims secrets de la vida i que, per
contra, ha fet prendre consciència d’una llunyania més pregona dels horitzons
dels coneixements, del deteriorament de la harmonització de les societats, de
la fal·làcia d’una generació de supermen que, carregats d’intel·ligència, de
llibertat i d’autonomia, han de dominar la natura i ser ells mateixos la mesura
i el criteri de vida.
La fe despullada
i feble, la flama que vacil·la, els dubtes, els dits sobrants del recompte de
les escasses veritats conegudes... la intuïció del camí, l’espiritualitat
desencotillada, el refugi on troba repòs i consol l’ànsia d’Absolut. L’esperança
irrenunciable.
La fe que no ens
estalvia aquells renecs que aplicats a la nostre pràctica s’han fet renecs
evangèlics, purificadors i que per això mateix cal tenir-los en compte:
O, no és veritat
que en l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana ens hem acomodat als poders
mundans? No és veritat que per acció contraavengèlica i per omissió profètica
hem fet les sopes als poders que dominen els pobles i les persones? No és
veritat que la nostre religió ha estat l’opi del poble? No tenia la seva part
de raó l’amic Karl?
O, no és veritat
que adorem els ídols del diner, del poder, de les aparences i tants
d’altres...? No és veritat que seguim confessant hipòcritament que adorem al
Déu revelat per Jesús quan la realitat és que l’hem ofegat i ensorrat per el
pes de tants altres ídols? No és veritat que el nostre Déu, el que de fet seguim, el dels ídols, ha mort? No tenia la seva part de raó l’amic Friedrich?
O, no és veritat
que ens hem creat una idea malaltissa de Déu a la nostra conveniència i
desviada de la revelació evangèlica de Jesús? No és veritat que es fa costerut
creure amb un Déu pensat per nosaltres que ens amenaça si no renunciem al que
és més bell de la vida i que, a demés, ell mateix ens vol salvar d’aquesta
amenaça seva? Un visió d’un aquí accessori perquè hi ha un més enllà que
compensa. Venim d’un llenguatge de mort, negatiu, que no recull el missatge de
vida evangèlic, manaments, pecats, infern, dogmes, autoritat, poder... No és
veritat, dons, que a dia d’avui, és l’home que ha creat déu, aquest déu amb el
que “ens movem”, i no ens recordem tan de que Déu Pare ha creat l’home. No
tenia, dons, la seva part de raó l’amic Sigmunt?
Deixeu-me, dons,
intentar créixer en interiorització per conèixer-me a mi mateix, per conèixer
la meva posició dins l’Església i depurar la meva cosmovisió que se’n derivi de
tot plegat. Deixeu-me dons créixer en espiritualitat relacional i deixeu-me,
també, intentar enfortir una autenticitat de vida coherent.