Coses de xerric

Serà tant bisbe com vulgueu, però no és evangèlic.

2012-01-28T14:34:00.000-08:00

....

Quan cou cura, deia la meva padrina amb l’ampolla d’esperit de vi destapada als dits... i no!: les paraules del bisbe ens couen a l’ànima. Couen perquè són pronunciades des d’una pretesa càtedra evangèlica que ratifiquen a gent de bona fe del molt inassumible i equivocat que és el nostre missatge.

......

....

.....

....

El que un bisbe no pugui portar fills al món ha de justificar, o tan sols explicar, que una dóna no pugui oficiar? Vaja home, me’n faig creus! La meva lectura és que falten arguments vàlids.

....

...

....

.....

Cristianisme per a adults

2011-12-28T13:57:00.000-08:00

----

-----

“On els jueus i els musulmans tenen la Torà o la xaria, els cristians tenim teologia. Hem d'interpretar Déu amb les nostres llums. En certa manera podem dir que el cristianisme és anàrquic. El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme.” De: “Per què sóc cristià”

------

-----

------

Si sabessis quin és el do de Déu!...

2011-10-25T03:35:00.000-07:00

....

No som conscients de la riquesa i del valor del Jesús històric. El seguiment profund de la seva història, la contemplació amb el rigor històric que avui dia hem desenvolupat ens duu i ens fa transcendir del terreny històric, racional a una dimensió desconegua, superior, espiritual, on es pot albirar la riquesa sadolladora del seu do . Això si és que no ens hi resistim, si és que una por mal entesa no ens vol “posar en guàrdia i a la defensiva” d’un cristianisme esbiaixat però real en l’historia que, potser sí, ha fet mèrits per mirar-lo en prevenció, però que no és el camí que Jesús ens proposa.
Ja és prou feixuc aprofundir en el terreny històric d’una personalitat rica i frappant com Jesús de Natzaret; ho és més encara deixar-se enlairar per la mirada espiritual que amara tota la seva història. Si no hi hagués aquest quelcom més, de la figura de Jesús de Natzaret, només en restaria d’ell un lloc empolsat en els museus d’història disponible per algun estudiós. L’esforç
de conèixer-lo val la pena!

...

La gent ordinària vivim apartats de Jesús; l’acostament a Jesús requereix una decisió inicial prèvia i un esforç en un món on la vida ordinària no convida a parar-se per reflexionar i extreure idees pròpies que no siguin manllevades de la lletra gran dels diaris o dels flaixos de la TV o d’un predicador, carregat de bona fe, però amb un discurs arrossinat. L’esforç per a la trobada amb el Crist de la fe és condició necessària però no suficient: la fe és un do que se’ns pot concedir o no, un do volgut i desitjat per Déu per a tot aquell que s’hi acosta amb rectitud d'intencions.

........
La magnitud de l’esforç és considerable, però la del do la sobrepassa amb escreix, és com donar un got d’aigua fresca i rebre a canvi l’aigua de la Vida: "Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: "Dóna'm aigua", ets tu qui li n'hauries demanada, i ell t'hauria donat aigua viva." (Jn 4, 10 Jesús i la Samaritana)
Les persones, moltes vegades, ens perdem el que és més essencial de la vida. L’acostament a Jesús que fa possible el descobriment de que “Ell ens ha estimat primer”, i, a partir d’aquí, el trobament de Jesús, n’és un camí per descobrir el que és essencial en la vida i trobar-li un autèntic sentit que valgui la pena de viure-la...

Potser dius que no en sens cap interès. Potser penses que és un espai ja superat i ranci? "Dons, vine i ho veuràs."
Natanael tampoc mostrava cap interès: "De Natzaret en pot sortir res de bo?" Felip: "Vine i ho veuràs." (Jn 1, 46).
Mira després de l’encontre; Natanael : "Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel. (Jn 1, 49) I Natanael esdevé un dels Dotze, Bartomeu.

....

Retirada silenciosa

2010-11-27T09:23:00.000-08:00

................

Encadenat com un malfactor.

2010-10-10T10:42:00.001-07:00

....

Però la paraula de Déu no està pas encadenada! (2Tm 2, 9)

Trasplantar moreres al mar

2010-10-03T10:21:00.001-07:00

...

Ingenuïtat, motiu de burla, convicció... Per mi, imatge del do de la fe.

Tenim fe en la fe?
Fe petita, fe gran... es que hi pot haver-hi una fe més gran que un gra de mostassa en aquest món? Què diu Ell?:
--Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. (Lc 17, 6)

No crec pas que nosaltres necessitem arrancar moreres ni traslladar muntanyes només estenent la mà com va fer Moisés, per això ja tenim excavadores.

Que la meva fe de granet de mostassa no em sigui arrabassada! Que se’m concedeixi d’anar polint el meu granet i que sàpiga viure d’acord amb ell. Amén

Confusió

2010-09-26T12:46:00.001-07:00

....

“Cristianismo y socialismo no son compatibles”(Mercedes Aroz)

Ni el PSC és Socialisme pur, ni el “cristianisme” de rutina és Cristianisme.

.

Indiferència, el pecat del ric sense nom.

2010-09-25T10:17:00.000-07:00

....

“Segons els observadors, està creixent en la nostra societat l'apatia o falta de sensibilitat davant el sofriment aliè. Evitem de mil maneres el contacte directe amb les persones que pateixen. A poc a poc, ens anem fent cada cop més incapaços per percebre la seva aflicció.

La presència d'un nen captaire en el nostre camí ens molesta. La trobada amb un amic, malalt terminal, ens torba. No sabem què fer ni què dir. És millor prendre distància. Tornar com més aviat millor a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar.”
(Comentari de les Lectures José A. Pagola)
.

Maduresa de vida

2010-09-24T07:52:00.000-07:00

...
.
.
.
.
.

En mig d’una mica de tot, el llibre de La Saviesa, en el capítol quatre diu que no és la llarga vida el que dóna la maduresa sinó una vida neta.
Vida neta en un món com el nostre no pot passar per lloc més que per nedar contra corrent, moviments correctors, potser reparadors, i la força de la gràcia.

.
.
.
.
.
.
.

Justícia de 1.800 €?

2010-09-23T12:42:00.000-07:00

...

.
.
.
Cada dia trobem nous despropòsits i no és serio, no és ètic… i ells ho saben. I saben, també, els nostres politics, que rondinarem però els seguirem justificant el seu joc, el de tots ells. Crec que no és un problema que s’esgota en les persones, que també. És el sistema que ells han dissenyat i nosaltres en som i n’hem estat còmplices. Un sistema que seguirà cridant politics de la mena dels actuals que prioritzen la permanència personal i del partit deixant el bé del poble només per omplir el seus discursos enganyosos. I no us feu il·lusions, si algun de responsable s’hi cola el sistema el canviarà o el rebutjarà i mai tindrà futur. Com s’hauria de fer per caviar el nostre sistema polític?

.
.
.
.
.

Petjades

2010-09-22T12:13:00.001-07:00

...

. El signe de l'aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra. (Gn 9, 12-13)

.

Una altra del Pare bo

2010-09-12T01:37:00.000-07:00

...

José A. Pagola: El fill petit diu al seu pare: «dóna'm la part de l'herència que em toca». En reclamar-la, està demanant d'alguna manera la mort del seu pare. Vol ser lliure, trencar lligams. No serà feliç fins que el seu pare desaparegui. El pare accedeix al seu desig sense dir ni una paraula: el fill ha de triar lliurement el seu camí.

No és aquesta la situació actual? Molts volen avui veure's lliures de Déu, ser feliços sense la presència d'un Pare etern en el seu horitzó. Déu ha de desaparèixer de la societat i de les consciències. I, el mateix que a la paràbola, el Pare guarda silenci. Déu no coacciona ningú.

...

El buit interior i la fam d'amor poden ser els primers signes de la nostra llunyania de Déu. No és fàcil el camí de la llibertat. Què ens falta? Què podria omplir el nostre cor? Ho tenim gairebé tot, per què sentim tanta fam?

Arregui se va.

2010-09-11T12:08:00.001-07:00

.... .

"¿De dónde se va?" (Juan José Pinillos)

..

... "evitar que les persones religioses, abandonant la llibertat interior concedida per Déu, deixin la seva llibertat de pensament en mans d’alguns dirigents religiosos que, aprofitant-se d’això, eleven a la categoria d’universal el seu sistema particular de pensament” (Extret d'un context diferent) (Jordi López Camps)

Postmodernitat i descreença

2010-09-07T12:03:00.000-07:00

....

Almenys en la Modernitat vivíem un romanent de fe en el progrés de la humanitat i en la raó que se la considerava sempre capaç de trobar un fonament racional a tot.

.

Exigència, saviesa i confiança... Coratge!

2010-09-05T11:59:00.000-07:00

...

L’evangeli d’avui és un d’aquells que sorprèn per la seva radicalitat. No entenc com s’ha llegit fins ara; el consideràvem escrit sempre per a uns altres?... Hi passàvem de puntetes?...

El Just exigeix molt, però ajuda i compensa molt.
Es la llei de la palanca: en un extrem de la palanca és on es manifesta la força ampliada i aquesta és proporcional a la força limitada que nosaltres apliquem a l’altre costat.

...

Mestre, la família deixem-la; la creu que ens és assignada, què hi podem fer?, ens ha tocat! Però ara ens cal decidir quin feix de desinstal·lació de la nostra manera de viure assumim per reinstal·lar-nos en la manera que tu demanes als teus seguidors. Enganyaria si no digués que veig el més petit feix com a molt feixuc, massa feixuc i, per contra, veig com ha de ser de gratificant i enriquidor poder viure com un autèntic deixeble teu...

Inundacions a Pakistan

2010-09-04T10:58:00.000-07:00

.....

Ep, perquè em segueixes? Què vols de mi?...

.

Les coses al seu lloc i... coratge!

2010-09-03T13:11:00.000-07:00

...

“Quien no conoce la historia, que guste al menos del Espíritu; quien no guste del Espíritu, que conozca al menos la historia.” (P. Arregui)

Si hi ha diàleg… hi cap l’esperança.

2010-09-03T10:23:00.000-07:00

....

Un altre trobada es pot fotografiar, el diàleg autèntic no. Què s’ha posat de veritat i decididament en joc aquesta vegada que sigui determinant, Sr. Obama?

Autenticitat

2010-09-01T04:39:00.000-07:00

....

No serà que, conscient o inconscientment tendim a buscar-nos a nosaltres mateixos en els altres? Semblaria obvi que a més de criteris de comportaments egoistes, d’aquesta tendència se’n podrien derivar actituds de refús del qui sigui autènticament genuí per el sol fet de diferenciar-se’ns, de no veure’ns d’alguna manera i en alguns aspectes reflectits en ell, tot plegat sense una valoració prèvia de les raons que el fan singular.
...

...

Esperança. Quina esperança?

2010-08-15T11:06:00.000-07:00

...

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut i també el que quedava del primitiu caos. Llavors els vencedors posseiran tot això en herència i ell, -el Déu amb ells- serà el seu Déu i els vencedors seran fills seus. (Del cap. 21 del Ap)

Consolador, però i pel més ençà, i mentra tant, quina esperança podem oferir?....

Sant Medir

2010-08-10T11:57:00.001-07:00

...

M’agrada asseure’m al pedrís de l’ermita de cara a la façana... A vegades la meva olla se’n va...:

L’ermita té la porta tancada. Una representació del Sant és a l’interior deixant la rellevància a l’estructura externa de la bonica ermita i, per a la meva sensibilitat, al baix relleu que hi ha en el seu frontis.

La humil escultura del relleu representa el crucificat mirant la petita era que emmarca l’entrada. Estic sol i la meva presència és per accident... sempre la solitud és el que veu des de la creu aquell antisistema declarat, a demés, blasfem. Solitud i la ferida de l'absència d’aquells amics que l'han abandonat, aquelles veus insolents que inviten a abandonar la creu i la missió, els càlculs, la temptació del home que sospesa de què haurà servit la seva vida i del què podria servir altrament amb un cop d’afecta d’última hora... la reforma del temple, la grandesa, la universalitat. Es notòria la soledat i el dubtes que tenallen aquell cor tant humà, tant indigent... Déu, per què m’has abandonat?

Dons aquí està el missatge de Sant Medir: rere el crucificat està una representació del Pare sostenint amb les seves mans el crucificat... ell no el veu, però és allí ben gran, ben present i actiu, acompanyant i disposat a acollir aquell esperit en el moment del traspàs.

L’artista que ha fet el relleu no devia ser com els artesans d’Olot que, en els seus tallers de sants d’escaiola i ulls de vidre, pintats en colors lluminosos i aparences mel·lífiques, cuidaven les proporcions corporals en tota precisió. Sants que se’ns presentaven, no tant com a models de vida, si no com a intercessors especialitzats cada un d’ells en alguna dolença concreta. Imagino que calia tenir la col·lecció completa d'estampes i treure en cada moment la més adient.

Aquí l’artista ha fet un Pare orellut... però tant se val. Podia haver-lo fet amb ulls immensos, mans descomunals i si hagués estat capaç podia haver-li fet un cor desproporcionat del tot... A Déu no el podem retratar; el que se's mostra és només un missatge esculpit en la pedra.

No tinguis por, petit ramat...

2010-08-08T12:20:00.000-07:00

...

.

Preguntes de temporada.

2010-08-05T15:26:00.000-07:00

...
Preguntes: on aneu aquest estiu de vacances?…

I jo responc amb una altre pregunta: es que tenim obligació d’anar a algun lloc?… i com aquest és un tema que no m’agrada, no faig la pregunta que el meu interlocutor espera i que, segurament és el motiu inconscient per el que m’ha fet la seva: i vosaltres, on aneu?

Una vegada escapats de la imposició creada per l’ambient social de tenir que demostrar que jo sí que sé viure, jo sí que sóc feliç, jo sí que puc… arriba l’altra llistó: cal justificar molt bé perquè no surts de vacances, del contrari et catalogaran ràpidament dins el pitjor dels grups d’aquesta societat, et prendran per un fracassat, i això sí que és fort, això sí que és decisiu!… Vanitat i més vanitat!… llegíem diumenge en aquell llibre savi que no sé si encaixa bé dintre la Sagrada Bíblia.
...

També ens podem preguntar: on va tanta gent que arriba en condicions precàries, què els mou a afrontar una aventura tant arriscada?

.
.
.
.

Rússia crema

2010-08-02T13:34:00.000-07:00

.... .......................................................................... ....... .Es la felicitat d’aquest món?
Com més la busques més s’esmuny... Passa com en el jardí de casa: buscàvem cuques de llum per atrapar la seva resplendor i quan pensàvem que ja la teníem a la nostre ma, la llum s’extingia i ens adonàvem que només en restava un animalot lleig i descolorit.

El que sí és d’aquest món són els moment de goig. Cal restar oberts al goig de tot moment i de tota situació... No hi ha goig petit!

El que sí és d’aquest món, però no està garantida és la pau, aquella harmonia de les coses, aquell sentit que va del meu particular al global còsmic.
...

Perill de trivialitzar el més autèntic

2010-07-29T15:07:00.000-07:00

.....

Mai assistirem prou conscients a una missa, però, es que hi deu haver moltes situacions que encara dificulten més aquesta consciència i recorden encara més allò de:

... ja no celebreu el sopar del Senyor (1 Co 11, 20)

Val a dir, però, que la bona intenció hi deu abundar.
.

Qui tingui orelles, que escolti.

2010-07-26T14:00:00.000-07:00

...

Això diu el qui té la clau que obre el que ja ningú podrà tancar, que tanca el que ja ningú podrà obrir...

....

.

.
Conec les teves obres. Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar. No ets gaire fort, però has guardat la meva paraula i no has renegat del meu nom. (...) Ja que has guardat amb constància la meva paraula, també jo et guardaré de l'hora de la prova que és a punt de caure (...) Vinc de seguida: el que posseeixes, guarda-ho fidelment, perquè ningú no et prengui la corona. (Ap 3, 8. 10-11)

Al Cèsar el que és del Cèsar.

2010-07-22T13:35:00.000-07:00

...

El que és determinant no és la moneda de 50 cèntims, sinó els 50 cèntims d’estat.

.

La mediterrània perduda

2010-07-17T08:05:00.000-07:00

...
L’artista amic plora en trobar-se les restes d’una barca abandonada per els que havien estat els seus amos i que ara viuen lluny i d’esquena als seu orígens. El fa patir una identitat que veu com es perd, la identitat de la mediterrània.
.

Fos pel sol, el quitrà enganxa mosques,
grans d’arena, pols i fulles mortes;
caps d’espart i fils de cotó
d’una vella xarxa orlada amb plom i suro rodó.

Fos pel sol, el quitrà deixa ferum
com l’alga corseca, el peix podrit,
el pixat d’un gat o aquell vòmit maleït
d’un dia de mareig profund.

Fos pel sol,
el quitrà ja no t’estanya
entre fusta i fusta la carcassa;
ara no ets més que niu d’aranya
i de tu, gran barcassa,
sols queda aquest negre de dol.

Bonaventura Ansón

¡Pobre de mí!

2010-07-16T13:28:00.000-07:00

...

... o potser:

¡Que me quiten lo bailado!

.............................. ...(Clicar per ampliar)

Falsos mestres però també l’ànsia de riquesa

2010-07-15T13:19:00.001-07:00

...

L'home es torna sempre esclau d'allò que el domina. (2 Pe 2, 19)

Aïllat i perdut?

2010-07-15T13:08:00.000-07:00

....

Si ser agnòstic és haver superat l’enyorament de Déu, ho tinc ben clar: jo, en un món on sembla com si Déu se n’hagués anat, no ho he superat i a més visc aquest anhel de trobada com un fet positiu i determinant; jo no soc agnòstic! No em preneu de sota els meus peus la roca origen de la filiació dels germans humans, la roca que dóna sentit al meu esforç per viure una actitud vital de prolongar el meu jo cap els altres, la roca suport de llançament que em projecta cap al Pare. No me la prengueu, pedreria tot el sentit de la meva vida, em sentiria perdut.

La paraula de Déu és molt a prop

2010-07-11T01:22:00.000-07:00

...

Aquesta Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: "Qui serà capaç de pujar-hi i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?" Ni és tampoc a l'altra banda de mar, que puguis dir: "Qui serà capaç de travessar el mar i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?"

La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la. (Dt 30, 11-14)

La collita és abundant, però els segadors són pocs.

2010-07-04T13:40:00.000-07:00

.....

Ep!, la pau de veritat no es pot forçar ni neix espontàniament.

2010-07-01T12:53:00.000-07:00

....

El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau. (Jm 3, 18)

La potent moda

2010-06-30T14:15:00.000-07:00

....

Sembla ben justificat el invent de les passarel·les de moda per exhibir els vestits que les companyies volen vendre, però...

No se us fa estrany que aquets tipus de promocions tinguin habitual cabuda dins els espais informatius?

També es podríem fer passarel·les de guitarres, de detergents, de ratafia... que també mouen diners i no ocuparien pas més espai de noticies i de polítics que el que roben les passarel·les de moda.

Diners? Panem et circenses? O potser una mica de tot?

El nostre Déu és un foc que devora. (He 12, 29)

2010-06-27T08:47:00.001-07:00

....

A rel de la defensa a ultrança que del Olmo fa del seu amic jutge, amb relació a les raons de perquè són encertades les accions de remoure els crims del franquisme, em vaig quedar insatisfet sense sever perquè.

Analitzant la situació vaig trobar un fet i una contradicció en el seu argument.

El fet: un oncle meu va morir ruixat de gasolina i cremat per el bàndol republicà només perquè era capellà.
Pregunta curiosa que fa pensar: perquè la gent que va viure aquets fets no volia parlar més del necessari i de cap manera recrear-se en els detalls que tant legítimament podien argumentar? Només després de la mort dels meus pares m’ha arribat la informació, que ells coneixien perfectament, de quina forma havia mort el nostre oncle?

La contradicció: S’argumenta que només cal fer justícia amb els morts del bàndol republicà, perquè els altres ja varen ser homenatjats per el “régimen” i “posats a les esglésies”. (El meu oncle puc dir que no. Si que hi ha el seu nom a Montserrat, i res més).
Si desacreditem, i jo hi estic d’acord, la justícia i els tractaments del “régimen”, els morts d’ambdós bàndols resten esperant per ser ajusticiats convenientment, no només els d’un costat. Al marge de raonaments, aquets és el sentiment que aflora quan s’intenta discriminar aquest propòsit i crec que és fàcil d’entendre que si el que volem és superar un episodi històric desgraciat, el que cal fer és agermanar, no enfrontar, a no ser que hi hagin interessos ocults en les fonts que creen opinió.

...

Per obrir camins de Regne cal decisió; o som o no som!

2010-06-27T01:28:00.000-07:00

...

Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu. (Lc 9, 62)

No errar la meta final, no errar camí i guia.

2010-06-26T10:33:00.000-07:00

...

Correguem la cursa que tenim proposada, amb la mirada fixa en el qui ha instituït la nostra fe i la duu a terme, Jesús (He 12, 1-2)

La religió veritable.

2010-06-25T11:04:00.000-07:00

...

La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món. (Jm 1, 27)

...

G. Faus ho llegeix així:

L'única religió veritable és aquesta: socórrer les víctimes i mantenir-se allunyat de l'egoisme que estructura aquest món cruel.

Cristià sí, d’església no... ¿¿??

2010-06-22T12:21:00.000-07:00

....

Tret de “La diversificación de la espiritualidad” de Teresa Forcades i Vila:

.....

De la mateixa manera que és inconcebible una religió autèntica sense llibertat i sense reconeixement i respecte per les peculiaritats de cadascú, tampoc és vàlida aquella postura que considera que la religió lligada a una institució, l’Església, o, dit d’una altre manera; quan s’identifica la religió amb la institució social reguladora, es considera pertanyent a un estadi de minoria d’edat de la humanitat que necessita tutela externa i amb això es perd llibertat. Per tant, tampoc és vàlid viure una espiritualitat individual i tancada.

:::

.....

Més aviat no es pot fer un anàlisi d’aquest tipus sense tenir en compte l’element de solidaritat existencial que dóna aquella continuïtat bàsica que existeix entre cada un de nosaltres i la resta de la creació, l’ésser corporatiu existencial ens fa sers oberts, éssers que no ens esgotem amb nosaltres mateixos. Aquest element fa que espiritualitat i religió habitin una casa comuna. Vist d’aquesta manera és inconcebible una espiritualitat sense la dimensió social/política i és inconcebible una dimensió social/política sense que es faci visible en alguns acords concrets (institucions).

“La dimensión social es irrenunciable; la dimensión individual es irreductible”.

....

Fe que no és ni prou madura ni prou sòlida

2010-06-16T12:27:00.000-07:00

....

Estava escrit...:

Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu. (He 5, 12).

.
.
.
.
.

Meribà i Massà?

2010-06-15T13:57:00.001-07:00

...

.
.

"És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins." (Sl 95, 10)

Una comunió autèntica

2010-06-13T14:47:00.000-07:00

...

Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. . . . (Ga 2, 19-20)

Perdre la mesura

2010-06-06T13:20:00.000-07:00

...
El progrés en la ciència propicia el risc de la suficiència i, qui queda atrapat per a aquest risc, experimenta la temptació de sacrificar Déu al progrés. Aquesta situació portaria a la manca de referència de posicionament de creatura vers el creador, de consciència d’ésser limitat en front d’un ésser superior i tot plegat a la necessitat humanament feixuga d’assolir la condició de superhome que arribi a dominar-ho tot, amb les suposades súperqualitats, i a entendre-ho tot en un univers inabastable buidat del misteri.
.

Cristiandat finiquitada i les raons de la tradició.

2010-06-06T01:52:00.001-07:00

...

Un nova manera de celebrar el Corpus.
Aquesta vegada ho heu fet molt bé. Gràcies.

.

.

.

.

.

.

Destriar el blat de la cugula, els xais de les cabres, les armes de mort de l’aliment d’immortalitat, el caqui i el porpra...

.

.
.

Sereu com deus

2010-06-04T23:55:00.001-07:00

...

.
“Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18)

Perseguir l’excel·lència com element de competitivitat?... La feina ben feta, potser sí…, però l’excel·lència?… Si em parles d’excel·lència com estratègia professional, ho puc entendre; però la teva convicció que, fruit del teu esforç, demà hi arribaràs: pobre criatura maldestra!… Quina gosaria!...
.

Què som realment?

2010-05-30T00:57:00.001-07:00

....

Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?»
Gairebé n'has fet un déu,
l'has coronat de glòria i dignitat,
l'has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus (Sl 8, 4-7)

L’Esperit ha estat donat en abundància

2010-05-24T08:45:00.000-07:00

.....

.
Ens deixem guiar per l’Esperit? (Ga 5)

La festa de l’alè de Vida

2010-05-22T10:49:00.001-07:00

....

La terra és plena de les teves criatures.

Totes esperen de la teva mà
que els donis l'aliment al seu temps:
els el dónes, i ells l'arrepleguen;
obres la mà, i mengen a desdir.
Però si deixes de mirar-los, s'esparveren;
si els retires l'alè, expiren
i tornen a la pols d'on van sortir.
Quan envies el teu alè, reneix la creació
i renoves la vida sobre la terra.
Glòria al Senyor per sempre!
(Sl 104)

Una medalla!

2010-05-22T08:11:00.000-07:00

...
Una medalla? …però papi, encara no podem anar a casa?
...

Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona. (Col 3, 14)

No buscar en la religió un refugi

2010-05-19T14:18:00.001-07:00

...

No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. (Jn 17, 15-18)

Viure contents?

2010-05-18T12:37:00.000-07:00

...

Hi ha lloc per a l’alegria permanent en aquest món? Es que ens podem sentir contents de com va el món?

.
Pau del que parla es de viure sempre contents en el Senyor. Vol dir que primer és aprendre a viure en Ell i desprès vindrà..., ja veurem que és el que vindrà!...

El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. (Fl 4, 5-6)

Mantenir-se en la veritat

2010-05-13T13:23:00.000-07:00

...

Hi ha sentencies de Pau que fora de context són aplicables a moltes situacions:

Ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error.

Dono la pau que el món no dóna.

2010-05-09T11:01:00.001-07:00

...

"Assereneu els vostres cors. No us acovardiu. Us enviaré un defensor, l'Esperit. Qui m'estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell" (Jn 14)

Alliberats!

2010-05-06T12:06:00.000-07:00

...

Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Així, doncs, manteniu-vos ferms i no us deixeu sotmetre altra vegada al jou de l'esclavatge! (Ga 5, 1)

Religió laica

2010-05-02T12:39:00.000-07:00

...

Ja sé que l’Amelia diria que aquet títol és una “memez” i la meva il·lustre veïna, la Victoria Camps, ho explicaria com ho fa en el seu valuós llibre “Hablemos de Dios” , dient que no es poden extrapolar paraules per usos que semànticament no els són propis. Com escric per a mi mateix i el títol em resulta enriquidor i síntesi de les homilies d’avui, el mantinc i punt.

....

El que tindria que ser el nostre distintiu: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». El que permetrà descobrir que una comunitat que es diu cristiana és realment de Jesús, no serà la confessió d'una doctrina, ni l'observança d'uns ritus, ni el compliment d'una disciplina, sinó l'amor viscut amb l'esperit de Jesús. En aquest amor hi ha la seva identitat. (José A. Pagola)

Les "Benaurances", el "Pare nostre", el resum del "judici final” on seran examinades les nostres accions d’amor, són moments especialment reveladors del món interior de Jesús i de les Comunitats Cristianes. I veurem que no ens parlen de situacions "purament" religioses, cultuals, fervoroses, litúrgiques viscudes al Temple.

En diem el manament de l'amor però no té cap regust de llei perquè l'amor només es pot viure des de la llibertat, de la pròpia motivació, de les ganes de donar-lo i rebre'l. On hi ha la llibertat d'estimar no hi cal "manar", només "recomanar", com un exercici de risc, de trobar gust a la vida. L'amor tard o d'hora sempre és fecund, com tota llavor que dóna fruit. L' amor és un motor universal, al qual no li calen lleis per moure el món. Només l'amor mou l'amor, com deia sant Joan de la Creu: "Donde no hay amor, ponle amor i sacaràs amor."( Francesc Roma, sj.)

Cendres

2010-04-30T11:55:00.000-07:00

...

Eyjafjallajokull

Iceland

Ser lliure

2010-04-27T12:22:00.000-07:00

...

La lletra mata, però l'Esperit dóna vida. (2 Co 3, 6)

Ell és el nostre pastor

2010-04-25T08:00:00.001-07:00

...

.
.

... i quan creix el neguit dintre meu, el teu consol és la meva delícia. (Sl 94, 19)

.
.
.
.
.
.

La saviesa de Salomó

2010-04-18T04:57:00.000-07:00

....

Aquí va un pensament extret de "Liturgia y compromiso"de Marc Vilarassau. Amb tot, aquest pensament no sintetitza de cap manera aquest escrit que és molt més ric i que demana i es mereix una lectura reposada.

Marc assenyala que en la litúrgia, com en la fe, no tot és clar, fàcil o evident... i recolze aquesta idea amb el passatge de la Bíblia on es descriu com el protocol de la inauguració del temple aixecat per Salomó quedà interromput per els efectes de la presència inesperada i sorprenent del nuvol:

Quan els sacerdots hagueren sortit del lloc sant, el núvol va omplir el temple del Senyor. Els sacerdots no hi podien oficiar. El núvol ho impedia, ja que la presència gloriosa del Senyor havia omplert el seu temple. Llavors Salomó va dir: --Tu, Senyor, has dit que vols habitar en la foscor. (1 Re 8, 10-12)

Hi ha una constant en la Bíblia de presentar-nos un Déu inabastable, com no podria ser d’altre manera, fent servir la foscor i els núvols enterbolidors com a imatge eloqüent. El savi Salomó va saber interpretar aquesta voluntat divina reflectida en els Llibres:

Llavors us vau acostar al peu de la muntanya. El foc abrusava la muntanya amb flames que pujaven fins al cel, enmig de la foscor i d'espessa nuvolada. El Senyor us va parlar des del mig del foc: vosaltres sentíeu una veu que parlava, però no vèieu cap figura; només sentíeu una veu. (Dt 4, 11-12)

La imatge es troba reiterada:

Aquests són els manaments que el Senyor va promulgar amb veu forta davant tota la vostra assemblea, des de dalt de la muntanya, enmig del foc, de foscor i de nuvolades. (Dt 5, 22)

També Isaïes, obert com ningú a la inspiració de Déu, constata l’impossibilitat d’abastar el Déu dels israelites:

Realment ets un Déu que s'amaga, Déu d'Israel, salvador! (Is 45, 15)

Els Salms:

L'envoltava un pavelló de fosca, aigua tenebrosa i espessa nuvolada; (Sl 18, 12)

Foscor i nuvolades vetllen entorn d'ell, dret i justícia sostenen el seu tron. (Sl 97, 2)

També Pau, il·luminat com cap d’altre, en les cartes pastorals ens parla de la inaccessibilitat de Déu fent servir ja no l’absència de llum, sinó la llum avui inaccessible per a nosaltres:

Déu farà que es manifesti en els temps fixats, ell que és el benaurat i l'únic sobirà, el Rei dels reis i el Senyor dels senyors, l'únic que posseeix la immortalitat i habita en una llum inaccessible, (1 Tm 6, 15-16)

Segur que hi ha més passatges per celebrar la idea d’un Déu que ens supera en grau infinit, però tant se val. Establert quin ha de ser el concepte genèric del que té que ser Déu, no es necessiten gaires llums per captar l’idea que Marc ens vol transmetre quan ens diu que:

"Tendría que quedar claro que Dios no es oscuro; lo que es oscuro es la fe. Dios es luz, pero nuestro camino hacia él transita por las sombras, la oscuridad y las tinieblas. Vamos hacia la luz, pero avanzamos a tientas.. Buscamos a un Dios que se esconde, porque es un Dios salvador (Is 45,15). Para salvar tiene que esconderse, porque, si se deja agarrar, acabamos pareciéndonos a esos insensatos que «se ponen a orar a un ídolo (un dios visible) que no puede salvarlos»" (Is 45,20).

Qualsevol infant, quan intenta copsar tota l’aigua del mar a les seves mans per poder-la manipular al seu gust i satisfacció, entén a la primera com la immensitat del mar el sobrepassa i entén, també molt bé, com la petita fracció d’aigua que ha copsat a les seves mans se li escola entre els dits, impossible de ser retinguda i manipulada. Però, això sí; l’esforç d’aproximació, el intent de comprensió, no l’han deixat indiferent, l’han afectat... les mans han quedat amarades del que buscava i de l’experiència n’ha resultat positivament mullat!

En Marc té raó:

"Para salvar tiene que esconderse, porque, si se deja agarrar, acabamos"... Diria jo, manipuladors com som, i acaparadors com som, acabaríem manipulant al mateix Déu i intentant de posar-lo a produir a preu fet per els nostres interessos.

Ni ídols ni mites

2010-04-11T10:43:00.000-07:00

...

Llegeixo el “TO SEE OR NOT TO SEE” de Marc i em faig una reflexió: no m’haig d’enganyar, no és el creure un acte simple de voluntat; no és la seguritat de convicció un fruit necessari d’una creença i si no hi ha seguritat no hi ha privilegi de creients en front de no creients. El que sí hi ha és una esperança, “l’única esperança possible” que pot donar sentit, no sé si profund, però sí irrebatible a la nostre vida, l’esperança del que es fia d’aquell que diu i del que diu «feliços els qui, sense haver vist, creuran».

Trencar codis de silenci

2010-04-07T13:41:00.000-07:00

....

.
.

Jordi López Camps: clarificador com sempre.

Més enllà de rebomboris, obrir caixes de Pandora pot desencadenar sinergies unificadores i de renovament i millora. Sabrem aprofitar aquestes oportunitats?

.

Silenci

2010-04-02T12:35:00.001-07:00

....

Es Divendres Sant. El silenci afavoreix la contemplació interior:

Què hi fa Déu en una creu? (José Antonio Pagola)
Ara toca la contemplació intensa del sofriment de Crist en la creu i des d’ell la de la humanitat. Patiments en comunió que ens interpel·len, ens comprometen i ens obliguen.
Patiments de dèbils, explotats, de gent normal que no sabem quin en serà el desenllaç a curt termini... De Jesús a la creu sí en sabem quina serà la culminació: la resurrecció de la Pasqua!
Això ens permetrà viure les indigències humanes, físiques i morals des de l’experiència de Jesucrist crucificat i ressuscitat.

La nit és avançada i el dia ja s'acosta. Despullem-nos, doncs, de les obres de la fosca i revestim-nos de l'armadura de la llum. (Rm 13, 12)

Amor extrem

2010-04-01T13:29:00.000-07:00

....

Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. (Jn 13,1).

Així, amb amor extrem, es manifesta la Paraula, així és com ens parla de com és el seu Déu, el Déu Pare.
Es gratificant viure amb la consciència de que ens sosté un Déu que és Amor. L’amor sempre fa bé; quan aquest amor és infinit aquest bé abastarà totes les febleses humanes, també a la mort. Superant la mort superem aquest plus de potencial humà que portem dins i que ens neguiteja perquè no aconseguim desenvolupar-lo del tot en aquesta vida. Jesús ens ha mostrat quina és la Veritat i quin és el camí que duu a la Vida. L’acolliment de Jesús que ens espera i que se’ns farà present en el moment del traspàs és la garantia de una vida en plenitud.

Dijous Sant; Aplegats al voltant de la taula

2010-03-31T13:00:00.000-07:00

....

“Els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula” (Sl 128,3). Això és Dijous Sant!: Jesús, l’olivera tallada, ens aplega com plançons al voltant de la taula.

Jordi Caputxí

Informació tendenciosa i parcial: mentida interessada i total.

2010-03-29T13:44:00.000-07:00

...

No tot val per vendre periòdics, encara que hi hagi lectors amb actituds “displicents i hostils” a la religió.

Llegir article de Antoni Puigverd

Fang, misèries, rodes de molí... tant de bo fora un malson!

2010-03-21T03:08:00.000-07:00

...

On podríem trobar el que més necessitem ara, un cor misericordiós que perdoni i una ma amiga que ens ajudi a aixecar-nos en aquest temps de quaresma? Som nosaltres, som cadascun de nosaltres, som Església! On podríem trobar consol fora de Tu, Senyor?

.

Escolta atentament, Déu meu, obre els ulls i mira aquesta desolació i la ciutat que porta el teu nom. Et presentem les nostres súpliques, no comptant amb les nostres bones obres sinó amb la teva gran misericòrdia. (Dn 9, 18)

Tots els pedestals són perillosos

2010-03-20T09:53:00.000-07:00

.....

Són perillosos quan, empeltat com estàs al lloc de la branca caiguda, ara al teus peus, sents corra dintre teu el que et sembla la saba de l’èxit.

Però no te'n gloriïs ni menyspreïs les altres branques. Com podries gloriar-te'n? Sàpigues que no ets tu qui sostens l'arrel, sinó que l'arrel et sosté a tu! (Rm 11, 18)

Barrar l’escolta per sentir a prop, molt a prop, la paraula reclosa al cor

2010-03-18T15:05:00.001-07:00

----

...

Entre gent de barraques a Lima

2010-03-17T14:21:00.000-07:00

....

.
.

Jo, el Senyor, he respost als qui no em consultaven, m'he deixat trobar pels qui no em cercaven. (Is 65, 1)

....

Qui tenim a la cuina?

2010-03-13T08:58:00.000-08:00

....

Quant sento algú que tot ho troba “friki”, una de dos; o pobret, necessita presumir d’idiomes o és que el monjo estrafolari vol ensenyar un hàbit que no l'hi és propi... en qualsevol cas: segur que influència de televisió barata o similars.

Amb tot, el perill que correm és gran. Com a tast per a una degustació, el que ens pot passar és que com a conseqüència de perdre la nostra autenticitat ens canviïn:

El pernil serrà per prosciuto... i el bo se’l fotran ells, eh?
L’oli d’oliva per la mantega.
El gratapallers al forn per el fried chicken.
El restaurant de sempre per el fast food o pitjor, el takeway.
La paella per un risotto.
El pa de sempre per aquell sliced bread.
El deliciós entrecot poc fet per alguna vianda perduda entre ketchup.
L’escudella i carn d’olla per una chicken soup.

... i sortint del tast, el “què vos dec? confiat” de muntanya per el “agafat fort i fes cara de que aquí no passa res que vaig a demanar la nota” de la downtown de la nostre City

..
Barbarismes bàrbars, pretensiosos, ridículs i empobridors per abusius i fora de lloc, postissos, innecessaris i vanitosos. No seria millor fer us del que tenim a casa per entendre’ns entre els de casa i ja hi haurà ocasions per emprar el que és de fora per entre els de fora?

...

Escolteu-lo!

2010-02-28T10:27:00.001-08:00

....
Es Déu mateix qui ens llegeix per dues vegades el “business card” de Jesús, la primera va ser al Jordà, ara és al Tabor... Queda clara quina és la seva funció i el seu estatus? Queda clar quin és el interès del mateix Déu-Pare?

Repassem la posta en escena de l’evangeli d’avui.
Primera escena:
En un primer pla, a ran de terra, a mitja llum, tres mig desperts, mig adormits, mig senten, mig veuen...
Al centre, destacats, tres que parlen i el del mig focalitza les mirades ressaltat com està per una brillantor pròpia. Murmuri d’alliberament, d’èxode, de pasqua nova...
Segona escena:
Un núvol dens buida tot l’escenari. Una veu en off, potent, solemne, dominant l’anterior escena encara retinguda en les ratines, posa un definitiu punt final a l’acta. Un punt final d’aquells que queda ressonant de forma persistent en les oïdes i que resterà present en les posteriors escenes entre pedres, pols i vegetació de tornada a la plana.

No ens confonguéssim pas:
La Llei, Moisés: Sí
Els profetes, Elies: Sí
...però, per damunt de tot, de forma rellevant i central: La Paraula, el meu Fill, el meu elegit. I una invitació, un mandat: Escolteu-lo!

Per a la gent que vivim la quaresma del 2010: Llegiu-lo! Els relats dels evangelis, malgrat no ser documents audiovisuals, ni notarials, ni d’estricte rigor històric en els detalls, són tot el que ens queda i són més que suficients per permetre’ns escoltar-lo, per comprendre quin és el seu projecte i integrar-nos en ell. Els més mesells, almenys, ho podrem intentar-ho.
..

Assentiment al teu correu: Despertat!

2010-02-28T09:59:00.000-08:00

...
Sabies que a l’arc de sant Martí l’hi han robat el color magenta? Dons cal preguntar-se...

Es que l’arc de sant Martí es deleix pel color que l’hi manca?
Es que les gotes de rosada envegen la persistència de les pedres?
Es que el sol ja no vol immolar-se més en profit dels altres?
Es que les flors envegen la bellesa del cant del rossinyol?

Si som peces úniques, i sí que ho som, no deixem que ens uniformitzin. No vulguem tenir-ho tot; tampoc ho aconseguiríem i perdríem la nostra personalitat més preuada.

Sabem qui som? Vull dir, qui som de veritat? Som l’arc de sant Martí retallat? Som gota de rosada efímera? Som sol que es consumeix? Som la flor silenciada?...

Sí, bé prou que ho sé... hi han moltes, moltes persones empresonades en el son profund del desconeixement propi... Estrelles apagades, vagants per camins d’una vida sense sentit… estrelles buides, persones fosques, ombres errants!

I tu, ens envies un missatge que ens diu, despertat! Coneix-te a tu mateix i sigues tu i només tu!
O sigui, que hem arribat al “Coneix-te a tu mateix” del frontispici del oracle de Delfos, o sigui, que hem arribat al cor dels filòsofs grecs... Mira per on!
...
..

.

Intimitat i silenci

2010-02-26T12:06:00.000-08:00

....

Intimitat. Amor sense paraules. Així és com sents el teu Déu?

....

Silenci només, silenci i mans obertes... Silenci i companyia només... Silenci, companyia i intimitat... i sentir-lo també com tu, és tot el que necessito.

Te que ser cosa d’idiomes

2010-02-24T14:58:00.000-08:00

...

Conscient de que sóc només un aprenent, no m’atreveixo a aconsellar ni llibres ni res... però com sóc un aprenent amb opinió, deixeu que digui que el Jesús. Aproximació històrica de JA Pagola m’ha agradat, m’ha fet bé i ha deixat pòsit en mi.
Seguir Jesús pressuposa conèixer-lo i aquesta obra hi ajuda. No voldrà algú que intentem seguir l’Omnipotent per el seus no-camins on no existeix ni l’espai ni el temps?
No entenc certes critiques. Potser és que jo l’he llegit en català. Per evitar fer judicis que no vull fer, prefereixo la hipòtesi de que, llegit en castellano, es deu desfigurar el missatge. Proclamar un Jesús vertader Déu i vertader home, tot a l’hora, com fa Pagola, i, a partint d’aquí, dedicar-se a conèixer el més que es pugui aquell Jesús home, que és el que fa el llibre, ¿agafa un aire del déu menor de Arrio, pregunto? En la versió catalana, i al meu entendre, ja dic que no.

Manifestació “amarilla”

2010-02-23T13:38:00.001-08:00

....

Plantejaments de Govern fets de forma frívola sobre temes importants com el de les pensions poden justificar una manifestació, però, com he d’entendre que, aparentment, s’arraconi el problema major de l’atur?

El nostre recer

2010-02-21T14:25:00.000-08:00

...

Tu que vius a recer de l'Altíssim
i fas nit a l'ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: «Ets la muralla on m'emparo, el meu Déu, en qui confio.»
No et passarà res de mal
perquè ell donarà ordre als seus àngels de guardar-te en tots els camins. (Sl 91, 1-2.10-11)

¿D'això en dieu un dejuni?

2010-02-19T13:35:00.000-08:00

....

i trosseja jous de tota mena, i...

I ... llavors la teva llum
s'alçarà en la foscor,
el teu capvespre
.....serà clar com el migdia...... (Is 58, 1-12)

On tens el tresor, hi tindràs el cor.

2010-02-17T12:42:00.000-08:00

....
Hi ha missatges inèdits i revolucionaris com allò de:
Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien.

N’hi ha que són trista llei de la vida de tots els temps, com allò de: La pela és la pela.
L’argenter Demetri va veure el perill que representava Pau per el seu negoci a Efes i, com en els nostres temps, va saber moure convenient ment els fils que mouen la gent senzilla: Companys orfebres, tots sabeu que amb aquesta feina ens guanyem bé la vida. El crèdit de la nostre professió està en perill. Cal que el poble es manifesti en contra de Pau i en línea de la nostra causa, digueu-los que s’està atacant a les nostres creences. (Ac 19, 23-40)
...

Cor endurit?

2010-02-16T14:23:00.000-08:00

....

¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? (Mc8, 18)

Recomanació

2010-02-15T12:23:00.001-08:00

....

Si a algun de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, i Déu, que dóna generosament a tothom, sense retreure res, la hi concedirà. Però que demani amb fe, sense dubtar. (Jm 1, 5-6)

Prou d’arrabassar; ara toca alliberar.

2010-02-07T09:02:00.000-08:00

....

El pescador de peixos s’esforça per capturar uns animals que es mouen lliures en un ambient que els és propi i amic.

Els “pescadors” de persones s’han d’esforçar per alliberar persones atrapades en un ambient que els aliena, subjuga, oprimeix...

Tot jugant a metges...

2010-01-31T10:15:00.000-08:00

...
- Fa malt a dins la panxa?
- Si, aquest nen l’hi fa molt de malt la panxa.
- Fa disset? (tot estirant cap a mi dos mans plenes de dits.)
- Si, fa disset dies.
- Haurem de posar moltes, moltes injeccions.
- No! No!
- Bueeeeno. Ara sentirem el cor.
- Tuc-tuc, tuc-tuc, tuc-tuc...
- Obre la boca. (tot obrint ella mateixa la seva boca.)
- Aaaaaaaaaaaah!
- Aixeca el braç. (tot posant el “temotre”)... setanta quatre!
- Ui, ui... quin malt la panxa!
- Bueeeeno, ara et donaré xarop rosa....

Ara toca invertir els papers. La fillola serà el bebè i el padrí, tant gran i gangilassarro, jugarà el paper de metge.
Ara el germà petit interfereix en el joc, amb dos ulls oberts com taronges mirant les altures dels grans, no es perd detall i, com si ho entengués tot, vol fer tot el que fan aquets...

Joc de criatures per a criatures!... jocs que als grans ens permet d’acostar-nos i descobrir, des d'ulls madurs, el món dels infants. Què gratificants són aquets moments entre infants! No heu tingut mai el desig de poder entrar dins la seva mirada neta, innocent, confiada...? més que entrar, submergir-s’hi i no sortir-ne sinó ebris i ben amarats de tanta puresa com hi ha? No deu ser el paradís quelcom com això? Viure dintre una mirada d’Amor pur una existència tot ella d’amor?
...

Consulta

2010-01-30T11:42:00.000-08:00

....

Resultat de l’anàlisi:

Doble deficiència, manca de vida comunitària i manca d’espiritualitat.

....

Amor i amors hi han...

2010-01-26T14:00:00.001-08:00

...

En el nostre món, l’accent de l’estimar recau sobretot en la satisfacció que comporta per al qui estima... L’altra persona, que se suposa que és al centre d’aquest sentiment, pràcticament desapareix. El que importa és la pròpia satisfacció... L’amor i el verb estimar són paraules de les que se n’ha arribat a abusar... L’amor veritable té un nom: es diu Jesús... Déu es buida de si mateix per nosaltres, i l’amor serà això, i cap altra cosa. (Enviat per fraeduard)

...

"Estar al dia" o "veure el dia"

2010-01-24T10:14:00.001-08:00

...

La roda de la informació, l'estar al dia, acaba essent un bon narcòtic; en afegir-se a la roda, hom s'entreté, s'hi enganxa, i d'aquesta manera esquiva ser un mateix. L'equació consisteix en una triple igualtat: "ser normal", "estar informat" i "estar al dia". Estar al dia és estar informat, i això és el que fa la gent normal o allò que fa que la gent sigui normal. Es tracta d'un "estar al dia" que té molt "d'anar a la mateixa hora", és a dir, de fer i de saber el que tothom sap o fa: factors d'homogeneïtat i d'impersonalitat social. Com que aviat esdevé una dependència de la qual no ens podem estar, si eventualment podem sortir-nos, es a dir, interrompre el nostre moviment circular i aliè, respirarem millor: se'ns eixamplen els pulmons i la mirada. La Llibertat no consisteix a "estar al dia", sinó a veure i viure el dia. D'"estar al dia" a "veure el dia": aquest és el pas de la impersonalitat a la propietat d'un mateix i a la vertadera atenció al món.
Josep M. Esquirol "El respirar dels dies. Una reflexió filosòfica sobre el temps i la vida" ed Paidós, 2009 Trobat a Espai Sagrat del 24/01/10

....

Frescor tendre al sotabosc

2010-01-17T14:02:00.000-08:00

...

Però tu encara creus en capellans i en tot això? (5 de 5)

2010-01-17T09:23:00.000-08:00

...
Certament Jesús, amb el seu manament de l’amor i la llibertat de consciència, va ser una revolució que encara avui dura i que va ser base, en la cultura occidental, dels valors socials posteriors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Socialment parlant, la característica més inèdita i més rellevant, almenys la que em sembla de més valor i la que més pot justificar la seva perdurabilitat en la societat és la de tenir per proïsme a qualsevol altre ser humà; això representa una vocació universalista que no havia tingut precedents. Em sembla interessant fixar l’atenció en que aquesta característica podria representar el fonament del concepte social de humanitat, que no sé quan devia començar a manegar-se com a tal però que ara en trobem una referència de fa 2.000 anys. Encara tenim dintre el cristianisme moviments genuïnament progressistes com poden ser, al meu entendre, els de la teologia de l’alliberament i, si aquest caràcter progressista no és general entre els seguidors de Jesús, em temo que és senzillament perquè no seguim Jesús de forma radical.

Es sorprenent pensar com es va pogué transmeteres tot plegat: Què devia passar amb aquells deixebles que varen fugir de l’hort i que devien seguir els últims esdeveniments, amagats i a distància? Seguien atents, decebuts i desenganyats el final aparent d’aquella persona que els va il·lusionar i a la que havien seguit. Ara tot estava acabat! Abans d’abandonar Jerusalem varen tenir el consol de les Presències, però tampoc això sembla que pogués canviar el que ja era irreversible, el Mestre ja no hi era! Va ser bonic mentre feien camí amb ell, tot i que al final ja era un no viure per l’enemistat i el conflicte clarament patent amb el poder religiós establert. S’havia demostrat que el Temple i les seves autoritats religioses havien guanyat, ja no hi hauria més guaricions ni cants de sirena bonics en front dels poders opressors, l’esperança s’havia acabat… Tot s’avia acabat!

Què va passar? jo no ho sé. Ara veiem els deixebles al llac de Galilea reincorporats a les seves anteriors feines, escarrassant-se, com abans, per treure de les aigües uns peixos que no es deixen agafar. Era el que sabien fer per viure. Calia tornar a normalitzar les seves vides, el parèntesi s’avia tancat. Què va passar? jo no ho sé. ¿Va ser aquella presència definitiva a la riba del llac o van ser les tres preguntes d’amor dirigides a Pere, o potser aquell segueix-me, tu segueix-me del Senyor fetes al calor de les brases del foc fet a la riba? Ell té més recursos i de ben segur que alguna cosa més va posar en joc, el cas és que aquells mateixos deixebles i els seguidors que aparentment havien perdut el que els unia, varen tornar a sortir amb força junts i sense complexes dient ben convençuts que Déu havia fet justícia i havia ressuscitat a Jesús. D’on treien aquella convicció? D’on treien aquella valentia? D’on treien aquella necessitat de manifestar aquesta convicció? No crec que un sepulcre vuit sense res més pugui explicar aquesta reacció que ha arribat als nostres dies. No veig que unes Presències extraordinàries els hagin retingut a Jerusalem. No crec que persones porugues, senzilles, sense res més, puguin reprendre una causa una vegada desaparegut l’únic que semblava tenir força, coneixements i convenciment suficient per aquell projecta que xocava i s’oposava a tots els poders politics i religiosos establerts, i més, tinent en compte que aquell que sí tenia força, coneixements i convenciment, el que havia dut sempre la iniciativa, havia estat derrotat de mala manera i de forma que servís d’avís i escarment a navegants

Què va passar? jo no ho sé, però aquí hi ha agut amb tota seguretat una intervenció de l’Esperit. Intervenció del mateix actor que més modestament es fa sentir en mi i que m’acompanya, l’Esperit de Déu, de Jesús, l’esperit d’aquell de qui me’n fio. Es l'Esperit de la veritat què habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. (Jn 14, 17).

Dit això, la resposta a aquella pregunta del principi és ben clara i la veritat és que no feia falta tanta parafernàlia per arribar aquí. Em puc consolar amb el fet que m’haurà servit per ordenar una mica les meves idees, tot i que aquestes es vagin actualitzant amb el temps. La resposta:

Crec en un déu Pare tot poderós creador del cel i de la terra. I en Jesucrist, únic fill seu i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant, nasqué de Maria Verge; fou crucificat mort i sepultat i ressuscità d'entre els morts...
Espero la remissió dels pecats i que Jesucrist ha de venir a judicar-nos ; la resurrecció i la vida perdurable. Amen.

Encara hi afegiria que, la resposta a la persona que fa preguntes com la que porta al títol d’aquesta reflexió, la resposta d’ara, demà no ho sé, seria: De entre tots els molts aspectes que defineixen la forma de ser i de comportar-se les persones aquí en el món que trepitgem, tu només m’has demanat per aquesta que precisament fa referència al transcendent; estàs segur que només t’interessa saber el que jo, pobre de mi, puc creure o no creure? De totes maneres, la meva resposta és sí. Gràcies a Déu sí hi crec, i tu no ho sé si en el fons hi creus o no però, et facis o no et facis amb els capellans, Déu sí que creu en tu i si vols que algun dia en parlem ho dius… (Quina por si respongués que sí…)

Per acabar: En constatar —testimoniar, si es vol— amb aquestes reflexions, la meva esperança i la meva fe viscuda en un moment difícil dins la societat, com difícil eren els moments viscuts per Maria en aquella peculiar societat de Galilea on només una minoria fidel esperava contra tota esperança al Messies jueu, mentre que la majoria del poble s'havia adaptat i assimilat als deus pagans que els envoltaven, en constatar, dic, la meva fe, sento aquella pau que irradien les paraules d’Isabel a Maria: “Feliç tu que has cregut”.

Encara un última cosa: estic intentant, des de fa temps, acabar amb un os per mi de mal rosegar. Es el conflicte que per a mi representa la presència del mal en un món i en uns éssers dotats d’intel·ligència i voluntat lliure, creats per un Déu que és Amor, que és l’antítesi del mal. Seguiré rossegant perquè estic segur que entre l’escatologia i alguna cosa més que no encerto hi ha l’explicació.
...

Però tu encara creus en capellans i en tot això? (4 de 5)

2010-01-17T09:20:00.000-08:00

...
Fiant-me de Jesús, s’esmicolen aquelles preguntes que em neguitejaven: Què som sinó vida? Què fem en la vida sinó desenvolupar una personalitat, unes relacions, una saviesa? I, de què ha de servir aquest esforç nostre si tot plegat ha d’acabar tràgicament en un no res? Qui ha creat l’univers sencer ens ha creat perquè acabem amb una mort absurda que fa absurda la vida que hem tingut? Ara, fiant-me de Jesús, em crec que la mort ha de transformar el nostre ser i que viurà una relació de plenitud amb el Déu que és Pare i que és Vida i que és vida eterna.

No sembla pas que dels Evangelis se’n desprengui una preocupació de Jesús per proposar ritus religiosos ni tampoc normes ni preceptes; per això amb fa respecte, por diria... perquè Jesús va al fons del cor i no es contenta amb actes piadosos paral·lels a la vida real de cada persona, el que ell vol és aquesta vida real entera.

Crida també l’atenció la tendència inveterada al poder, a la parafernàlia i a l’amargor que portem enganxat els cristians i que contrasta amb l’esperit de servei, d’austeritat i de desenfadat i a voltes festiu de Jesús. També moltes vegades, crec que donem un valor quasi absolut a les tradicions sense tenir en compte que en aquestes tradicions s’hi troba barrejat el que és essencial del que, en el seu dia, era només una forma elegida de representar alguna cosa important, i que molt bé podia haver-se’n elegit una altre de igualment vàlida i diferent. Haurem, doncs, de fer l’esforç de destriar el que va ser un decisió de formes feta per algú del que és l’essencial.
Segurament hauria de ser el nostre objectiu prioritari, el de l’Església, allò que ens diu l’arrel de la paraula religió, “religare” que si no ho he entès malament, deu voler dir relligar, referint-se als homes entre sí i amb Déu. I tot plegat, propiciant que les actuacions dels cristians es basessin més en conviccions assumides lliurament que no pas en decrets.

Voldria aclarir encara que, amb aquell fiar-se de Jesús, entès com un estar oberts a tot el que ell significa, hi ha, al meu entendre, l’essència del que ell en diu els senzills. M’agradaria només ser ànima senzilla i que es complís en mi allò de Lc 10, 21 ...has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.

Crec, també, que Pere em ratifica la rectitud del camí emprès: Ell, que també anava darrera de Jesús, tot i no acabar de comprendre al mestre, s’ha plantejat la qüestió de confiança i amb una pregunta dóna una resposta ben pragmàtica i a continuació l’explica: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna”» (Jn 6,68). Pere ha fet confiança en Jesús! Altres, també més rellevants que jo, han expressat amb contundència el valor d’aquet fiar-se i també, com no, han elegit Jesús: «Sé de qui m’he fiat» (2Tm 1,12).

De Déu en sabem ben poca cosa, però el poc que sabem, (que és molt en tractar-se de l’Inefable) ho sabem per Jesús. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat. (Jn 1, 18) Ell, amb les seves paraules i amb la seva vida que deduïm del que se’ns ha deixat escrit, principalment per els quatre evangelistes, ens ha revelat, podríem dir que, tot el que necessitem saber de Déu. Es clar que aquest coneixement, sempre incomplet, deixa punts d’insatisfacció intel·lectual. A nivell de la meva experiència personal, puc afegir-hi que, eventualment experimento boires de dubte que no se d’on surten, m’entelen la visió i em fan perdre la pau momentàniament com si topés amb un entrebanc, sense acabar de fer-me perdre l’equilibri: ...i si fos un visionari? ...i si darrera de tot això només hi hagués buit?... Els ulls que dubten i el cor que refà ferm l’equilibri! El que és important és que el cor no dubti, que es fiï i confiï. I encara més, que en el cervell del home nou hi quedi clar que hi ha agut una inversió de posicions: el cor ocupa la part alta i per sota d’ell hi ha el cap. No es creu amb el cap, sinó amb el cor i amb la vida. Amb la vida moguda per la voluntat regida per el cor.

Tot l’anterior amb fa prendre consciència de la vulnerabilitat de la fe i del caràcter de do no generat per mi mateix i que per tant cal anar amb molta cura si volem conservar la flama de la fe viva.

Respecta als meus dubtes, no vull que em preocupin més del compte. Mirem, sinó, el qui és camí i veritat: Jesús, tot demostrant una vegada més la seva humanitat complerta i acreditant-se com a model integral, factible de ser seguit, expressa el dubte de la companyia del Pare en aquells moments definitius. També un dubte passatger, molt humà, com el plor injustificat i recurrent del infant que reclama l’atenció de la mare tot i que, de fet, la té garantida. Dubtes ordinaris per l’escàs impacte i ordinaris per la seva presència comuna entre les persones humanes, bé, és el que em sembla a mi i és el que dedueixo del Mestre i també de Pere, Tomàs i tants d’altres.

He parlat abans del sentiment d’una presència personal que fa camí amb mi. He parlat també d’aquell de qui me’n fio. No és pas casualitat: els dos subjectes són la mateixa persona. Qui m’ha d’acompanyar sinó aquell de qui me’n fio? De qui em fiaré sinó d’aquell que incondicionalment fa camí en mi?: el germà Jesús!

Segurament la raó que més contribueix a mantenir-me fidel al missatge de la Bona Nova és aquesta mena de consciència que tinc en els moments de llum, en els moments que no visc lliurat sense cap reserva al tragí del meu dia a dia, mena de consciència, dic, de que, en el més profund, no estic sol; que quan em tenalla l’angoixa, em desborda l’alegria, el dubte em paralitza..., Algú que, tot i ser molt més que nosaltres, que tot i abastar el molt més enllà de nosaltres, aquest Algú s’ha arraulit al fons del meu jo i el trobo sempre disponible per mi, em deixa entendre que compte amb mi per fer alguna cosa del seu projecta en aquest món i m’orienta, sense forçar res, fa que em mogui, vers un horitzó de plenitud tot servint-se de la meva relació amb els demés per canviar-me.
I sempre, tot plegat, en base a la confiança que faig de Jesús i, encara diria que, en la mesura en que em fiu de Jesús, es reforça la meva fe, es consoliden les meves creences, i es dissipen aquells dubtes de viure una al·lucinació o de viure una fe en un déu útil. De la contemplació de Jesús neix en mi una fe que voldria que fora una fe agraïda per el que hem rebut col·lectivament i també individualment: l’existència nostra, la del món, el dia a dia i de forma rellevant, el lliurament del Fill de Déu a l’humanitat entera i que puc contemplar elevant-se per damunt nostre en la creu.
La veritat és que de vegades, masses vegades, aquesta sentiment de companyia es dissipa… vull dir que, aquella disponibilitat amb que em trobava, i de la que parlava, descaradament només l’utilitzo quan em sembla, quan m’interessa o quan me’n recordo, mentre que ell, constant i incondicionalment sembla que sempre està present i esperant. No és l’acompanyant que m’abandona, sóc jo que em perdo en les meves cabòries terrenes. Per tant, la meva inconsistència i debilitat no canvien el valor del do de disposar d’aquest acompanyant amb el que faig camí, en tot cas, la meva falta de correspondència fa que el valor d’aquesta presència seva sigui més gran.
...

Però tu encara creus en capellans i en tot això? (3 de 5)

2010-01-17T09:14:00.000-08:00

...
Abans, però, vull deixar constància, amic Immanuel, que la teva proposta l’he tinguda en compte. Mira, tot buscant de donar sentit a la meva vida sense el que tu anomenes transcendent, tot buscant de donar respir a una espiritualitat que portem dins, tant si som ateus, com agnòstics o creients. Tot buscant per tots costats, el que he trobat és que no he pogut anar més enllà d’imaginar-me una “transcendència” aquí a la terra: Suposem que ens instal·lem amb una visió del món i de la humanitat en la que cada un de nosaltres n’és un component minúscul de la totalitat. Suposem que ens convencem que el bé superior és el conjunt de persones de la humanitat en front del individu i que quan morim ens alliberem de ser individus per passar a ser l’estament superior: ens fonem amb l’“humanitat”. D’alguna manera transcendim sense deixar el nostre món i d’alguna manera obtindríem “la plenitud” (?). La nostre aportació del que hem viscut durant la nostra vida queda incorporada al conjunt. Ja està, ja hem transcendit dins el nostre món i hem donat camp obert a la nostre espiritualitat mentre hem viscut i també hem donat un sentit a la nostre vida. Però... on és l’esperança? Petita plenitud, petita espiritualitat, petit sentit de la vida i petita esperança! ¿Que no deixa de ser al mateix que el que passa amb els nostres calerons o el nostre patrimoni que els deixem per als que ens precedeixen? I ¿no és veritat que aquest fet ni acaba per donar-nos consol ni esperança davant la certesa de la mort ni tampoc, i molt menys, dóna sentit satisfactori a la nostra vida? Quina esperança podem tenir Sr. Kant? I què passa si en comptes de viure pensant en un bé superior de la humanitat, faig trampa i visc egoistament... qui ho sabrà? Què canviarà? Com em perjudicarà? Ja sé que no té raó Dostoievski quan va dir una cosa així com que si no existeix Déu tot és vàlid. El que no és vàlid és el raonament perquè sense Déu també podem parlar d’ètica i consensuar i retenir uns principis morals, que sempre seran de menys volada que els que es deriven d’un fondament diví. Crec que el que intuïa Dostoievski és que una moral laica està bé per regir-se-hi una societat plural; més val això que res, però una persona no en té prou amb una moral de mínims. Una persona no pot moure’s dintre el perill del relativisme i no saber contestar convincentment a la pregunta de què passa si no compleixo?

No sé si he perdut el temps amb aquesta reflexió, però, mira per on, si a aquesta idea anterior la revestim una mica d’un pseudo panteisme, la trufem amb un raig d’ecologisme, quatre gotes de globalització del ben estar, un pessic de “alianza de civilizaciones” i fem una posta en escena amb magnificència... ja tenim una religió de disseny preparada, primer per els progres, i a rebuf d’ells en resultarà una autèntica religió laica.

Tornant a la meva reflexió sobre l’existència del transcendent i establert que, per simple raonament, no puc anar més lluny de que és raonable i té sentit parlar de l’existència d’un ésser superior, puc, a partir d’aquí i sempre sense l’ajuda de les creences, ser una mica agosarat i des de la intuïció pensar en l’existència d’un principi creador i llunyà, inassequible, sense cara, inefable, que ens supera… estrany i distant a tot i a tots. Plantejades les coses així, no en resulta cap panorama atractiu degut a aquesta llunyania i ambigüitat. Em caldrà esbrinar tot el que pugui saber sobre aquest ser que en totes les cultures li han rendit culte i l’hi diuen deu i que cada una d’elles el percep de forma diferent. Em caldrà esbrinar en base a quin projecte d’ell, jo sóc com sóc i quin és el meu destí, sobre si tinc alguna possibilitat de relacionar-me amb un ser tant distant i que em sobrepassa tant.
Tindré, doncs, que mirar el món de les religions, no se me’n acudeix cap d’altre. Aquí em trobo amb totes les religions; masses religions! Una primera garbellada em podria portar a descartar totes les religions que no són monoteistes. Conèixer a fons el judaisme, el cristianisme i l’islam em podria portar molts anys de treball. Personalment considero que jugo amb avantatja i que he estat afortunat per haver nascut en una cultura cristiana, ja que de les altres dos diria que, per el que fa al judaisme, és una religió amb una excessiva càrrega excloent que no ha superat allò de ser el poble escollit i l’islam que, encara que traiem tota la mala premsa i tot el fonamentalisme, que també nosaltres n’hem tingut, i encara que no fem la trampa de sempre de valorar el tot per la part, és una religió que està molt més lluny que nosaltres de viure d’acord als signes dels temps.

Després de conèixer Jesús, arribo a la conclusió que no em cal aprofundir en altres religions per fonamentar la meva vida. I, ho reconec; em passa com l’enamorat al que no l’hi pots fer explicar amb objectivitat el perquè de la seva elecció ni tampoc pots esperar que, en aquest seu estat d’enamorament, busqui altres alternatives per si foren millors. Llei del mínim esforç? Potser si, però, què carall!, en aquest punt vull ser decidit i deixar-me portar per la meva intuïció i liquidar-ho amb allò que algú va dir, amb molta gràcia, i em això em “quedo ben descansat” i en pau: Si fora un objecta les meves certeses serien objectives, però com sóc una persona, les meves certeses són personals, són subjectives, jeje.

Tot i així, com la meva formació intel·lectual pesa, donaré al meu intel·lecte la concessió (innecessària, per descomptat) de raonar-ho una mica més seriosament: Donada la dificultar que per mi significa, faré una aproximació amb exemples. Si m’arriben noticies de que el temple de La Sagrada Família està acabat, el que puc fer és atansar-m’hi i treure’m els dubtes de sobre amb una inspecció personal. Els fets comprovats per un mateix, són fets reals i no cal fe, no calen creences. Però, què passa quan aquesta comprovació personal no és possible? Suposem ara que tinc notícies de que el juliol de 1969, éssers humans van arribar a la lluna i aquest fet per mi té interès. El que no podré fer, per falta de possibilitat de comprovació directa, és mantenir-me indiferent sobre la veracitat d’aquesta afirmació. Tindré que optar per creure-ho o no i per decidir-ho tindré que documentar-me i en base a que em fio de qui m’assegura el fet optaré per creure que sí varen trepitjar la Lluna o que m’enreden. Les creences no són fets comprovats empíricament i necessiten de la fe, es tenen o no es tenen. Com algú va dir: “Si no hi hagués foscor no hi hauria fe.” Si l’empirisme tingués resposta per tot, no caldria fe, però com no en té…Aquí, per mi, el fonamental és de qui et fies.

Dons sí, desprès d’haver acudit reiteradament a la Bíblia, després d’haver complementat aquesta contemplació dels seus passatges amb obres sàvies que m’ensenyen a interpretar el sentit global i el de cada passatge, em quedo amb aquell Jesús que no té on reposar el cap. Em fio de Jesús. Em fio d’aquell que segella amb la seva pròpia vida tot el que en ella ens ha ensenyat i també allò de Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida. (Jn 8, 12)
També necessito el Crist que mentre beneeix és endut cap el cel, que és el preferit per els teòlegs d’alts vols que saben remuntar-se i escriure coses tant nuclears i sublims com allò de: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... però de qui em sento proper, tant proper que percebo la seva presència que fa camí en mi, és del Natzarè crucificat i que va deixar la pell per la seva causa que és la nostra: fer conèixer el Déu Amor i el Regne de Déu; al Regne que ens proposa d’entrar-hi i d’adoptar-lo com a model existencial. El mateix que ens anunciava Isaïes, aquell que no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers però que a mesura que el vaig descobrint se’m va revelant el seu missatge més i més profund i més i més radical. Tant radical que a vegades en fa por, ja que em sento instal·lat i sóc part de l’estructura que mou el nostre món que va contra direcció del seu Regne. Recordo el passatge del home ric que volia donar un pas més i també ressona en el meu interior l’estirada d’orelles paternal de Jesús a Felip: Xicu, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?Per una part em fa por l’abast que significa el missatge de Jesús, però per l’altre em dóna força inclòs per viure només humanament: mentre els seguidors de Jesús trobem que el manament de l’amor ens duu a que la forma pràctica d’estimar Déu és el estimar al proïsme i d’això se’n deriva també un amor per la natura i per tant, una visió ecològica; els agnòstics i els ateus practicaran la solidaritat com a forma d’estimar el proïsme i tot el que se’n pugui derivar, però és evident que els falta una poderosa motivació addicional i una visió més ampla i més profunda del que és el proïsme i que sí tenim, o almenys hauríem de tenir els cristians.
...

Però tu encara creus en capellans i en tot això? (2 de 5)

2010-01-17T09:12:00.000-08:00

...
Seguint amb el meu procés que estava rememorant, he de concloure que quan conscientment el vaig iniciar, jo ja havia entrat en el món de les creences, segur que no del tot conscient, i també de ben segur que no d’una forma madura, tampoc total. Afegeixo aquí que, entenc el tenir fe com un procés de millora qualitativa que mai s’acaba del tot. La qüestió és, per quines raons havia entrat jo en aquell món de creences? Per raons de cultura? D’entorn? De do? De necessitat? Jo no ho sé ben bé, però em sembla rellevant d’esbrinar-ho ja que si resulta que he arribat a un déu refugi, miracler, fet a la meva vida... voldria dir que he confós el Creador del univers i meu, que tant estic buscant, per un ídol de superstició que només existeix en la meva imaginació per raons interessades. Això portaria a equivocar el sentit de la meva vida, cas de que no ho depurés.

La qüestió, doncs, és saber si aquestes creences són simplement una projecció dels meus anhels, la solució que el meu inconscient ha trobat en la defensa i protecció dels meus interessos més secrets; en definitiva, una suggestió. El que sí percebo és que aquestes creences em proporcionen un cert grau de “confort”. Però, i si tot plegat només fora la solució que jo he trobat a la meva condició d’indigència?, a les meves limitacions, a la meva necessitat de mantenir-me en la salut, a la necessitat de pau a través del perdó, a la necessitat d’ajuda i protecció en les meves immadureses, al meu terror al fracàs, a la meva falta de coratge per assumir la meva llibertat amb totes les seves conseqüències?...

També és possible que portem dins una necessitat inherent a la condició humana de creure en alguna cosa. Només que arribem a intuir que som creatures d’un ser superior, la mateixa intuïció ens portarà a la pregunta de que si no hi ha un vincle entre creador i creatura ¿de què em servirà a mi aquest ésser que em supera? No semblaria raonable que el creador hagués fet unes creatures en el seu projecte, dotades d’intel·ligència i llibertat, però incapaces de conèixer el paper que aquest creador havia reservat per a elles en la seva obra. Per tant, crec jo que el do de la fe, sense que deixi de ser do, ha d’estar d’alguna manera, a l’abast de les persones i de totes les persones. Podríem encara trobar altres raons d’aquella pretesa “necessitat” de creure, raons com la de la necessitat de formar part d’un col·lectiu amb alguna forma de pensar comunitària que reforci la nostra identitat o també un anhel d’escapar del corrent mercantilista del nostre món, que tot ho redueix a mercaderia i que no deixa respirar la part espiritual de la persona. També, perquè no? un anhel d’escapar de la força que ens tiba des de fora y ens arrossega fascinats per la rambla ampla de la vida, pendent avall, fàcil i ben proveïda de seductors objectius i envejosos cultes que en el fons són dramàticament ben patits objectius i ben patits cultes. Tot plegat em porta a la conclusió de que només una autèntica sintonia amb el Creador em pot garantir aquest sentit de la vida profund i suficientment sublim que em projecti i em permeti escapar de la futilesa d’aquesta vida... Potser demano massa. Al que sí sé es que no és aquest un sentiment de superioritat envers els altres; és un sentiment, o potser millor, una necessitat d’escapar individualment i col·lectivament d’una vida absurda i com he dit abans fútil.

Em sembla important remarcar que no vull menystenir, siguin els que siguin els perquès que puguin justificar aquell “confort” que m’ha dut a entrar, amb tota seguretat de forma immadura, en el món de les creences, en el món de la fe. El do d’una fe incipient, infantil potser, ha estat la llavor que en mi ha fet néixer un espai obert a unes creences i a una fe més estructurada, més depurada i amb un potencial de creixement que no arribaré mai a assolir del tot.

Remarco que també aquesta creença primària la veig com un do gratuït i per agrair, i que, per primari i deficient que pugui ser, el seu valor està més en l’oportunitat que ha representat que no pas en el contingut en sí. No es pot depurar una cosa que no existeix, no es pot fer créixer una cosa que no ha nascut, primer tindrà que néixer, i això sembla molt difícil si algú més no sembra llavors.

En qualsevol cas, sóc conscient de que surto del bloqueig en la meva recerca de la transcendència en el camp racional, amb un canvi d’escenari on la qüestió deixa de ser la de tenir respostes per la de tenir fe, amb totes les seves conseqüències, entre d’altres, la de fer més difícil de compartir les vivències de que se’n deriven.

També sóc conscient de que parlar del món de la fe no significa que aquesta no pugui pervertir-se. Creences mal enteses, viscudes cegament, poden ser un perill i convertir-se en fonamentalismes, i així s’entén com les religions mal enteses han pogut esdevenir nefastes per a la societat. Tant nefastes que encara es pensa en els creients, en nosaltres, en l’Església, en el cristianisme, com els hereus i continuadors d’aquelles barbaritats històriques.

Tampoc em passa desapercebut un perill que veig molt gran a l’hora d’aplicar idees pròpies en la fonamentació de la meva fe. No vull de cap manera que en un camp existencial, tant important com aquest, es pugui donar l’error que tant em coneix-ho del món industrial en que, quan un tècnic vol fer la feina dels especialistes, desenvolupa el projecte en més o menys encert però mai arriba on és capaç d’arribar un especialista amb experiència. Ja sé que en el camp de les creences no es pot encarregar a l’especialista la meva estructura de creences, però tampoc puc deixar que me les imposin de forma que mai me les acabi de sentir meves i em condueixin a un fals assentiment, o si es vol, el viure una fe per rutina. I aquí està el perill, que sense ser-ne conscient puc estar instal·lant-me en unes creences emotives i fetes a mida sense adonar-me de l’artificialitat creada, la qual cosa podria ser dramàtic. Com els meus coneixements són limitats i de ben segur que no són integrals, estic convençut de la necessitat d’estar inserit de forma positiva en l’Església i que, en tot cas, aquesta em serveixi d’element de validació.

Deixant ja les meves histories superades i tornant a la realitat d’ara, aquí el que hi cap és fer l’exercici de revisió de la meva fe, fins i tot prenent distància de les meves conviccions més intimes. Allò de l’amic Kant de “¡Atreveix-te a pensar per tu mateix, sense suports transcendents!” La primera part de la invitació era i és un encert, però la segona, ja he constatat jo mateix, en el que he recordat anteriorment, que no permet aixecar el vol i a demés, es constata que històricament, passada l’eufòria de la il·lustració, sense el transcendent, l’optimisme transformador de la societat no va aconseguir el bé que s’esperava i no varen poder donar satisfacció als anhels de les persones; per tant, mal negoci això de prescindir per les bones del transcendent.
Constatades les limitacions del raonament empíric, he arribat a la conclusió que s’ha de completar i superar per alguna cosa més, diguem-ne el transcendent, tot i la recomanació en contra de l’amic Immanuel, que almenys per el que fa a mi, no és una qüestió d’atrevir-se o no; si de cas, seria una qüestió de resignar-se, entra altres coses, a entendre la vida com a limitada i amb un final absurd. Ara em toca, doncs, veure en quina font bec per endinsar-me en el món de les creences.
...

Però tu encara creus en capellans i en tot això? (1de 5)

2010-01-17T09:07:00.000-08:00

..
Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. (1 Pe 3, 15)

A tothom, sí, però ara, el que per mi és més peremptori és que la resposta me la sàpiga donar a mi mateix. Difícilment es pot anar per la vida sense donar bandades si un no és ben conscient de quin són els principis fundacionals que el sostenen i alhora si no els té ben assumits com a propis. Vist així, la meva situació és clarament millorable, em cal, doncs, entra altres coses, reflexionar-hi i d’aquesta reflexió potser en podrà sortir una posta al dia de la meva fe, i com a conseqüència d’aquesta, posar al dia la meva esperança; potser de tot plegat en resulti que allò de que un món diferent, un món millor, és possible passi a ser per a mi quelcom que m’incumbeix personalment i que assumeixi que hi ha alguna cosa que haig de fer jo mateix i que si no ningú farà per mi.

De fet, el que de veritat m’ha portat a fer aquestes reflexions ha estat el contingut implícit d’aquella pregunta del títol tant barroera, feta amb descaradura i arrogància i des de l’atreviment propi de la ignorància, o sigui la pregunta de: creus o no creus en Déu? No és una pregunta gaire original, ja ho sé, però ara em toca contestar-la a mi. Per mi té tant interès com si fora el primer home que se la fa, tot i que deu ser l’eterna pregunta de la humanitat, encara que avui en dia sembla més cridanera per quan abans, no fa gaire temps, era com si es donés per fet que tots creiem en Déu, i perquè vivim en un món en que el progrés ha desenvolupat més intensament altres valors i, potser, els valors espirituals han quedat més estancats.

La dificultat de trobar Déu en el nostre món l’he vist expressada de diferents maneres, totes encertades: la manera d’estar present Déu en el nostre món és en l’absència. Un altre: el nostre món és un món de presència callada de Déu, o si es vol, un món amb molts déus però sense aquell Déu que pot donar resposta a les nostres inquietuds i pot donar sentit a les nostres vides. En qualsevol cas, penso que tothom, en més o menys força, conscient o inconscientment, busca respostes a aquestes preguntes; la qual cosa no ens ha d’estranyar ja que l’home és més que un ser animal, l’home té un potencial espiritual necessitat de ser satisfet. El nostre esperit necessita vida espiritual, com el peix necessita l’aigua i l’ocell necessita l’aire. Eh, que és de sentit comú? Ho deia qui té més crèdit que jo, un sacerdot francès, Michel Quoist: «conscientment o inconscientment tu tens fam de Déu: tu tens necessitat d’una paraula que ressoni fins a l’infinit».

No faré pas aquí un relat del fracàs inicial en la meva recerca de demostracions de l’existència de Déu. Pobre de la meva pretesa suficiència intel·lectual! En va resultar ben mal parada! Ho recordo bé, raonaments deductius de l’observació de la natura, de l’univers, dels meus anhels... ni tant sols vaig estalviar-me les vies tomistes ni tampoc l’absurda polèmica entre creacionistes i evolucionistes, entestats els uns amb el fet de l’evolució però que, estirant molt en la seva mirada retrospectiva i respectant el seu rosari de caramboles, arriben i es queden sense respostes i sense poder anar més enrere d’unes fraccions de segon després del Big-Bang i els altres obstinats amb la seva lectura literal dels Llibres que mai van ser escrits com a raonaments científics.

Recerca, la meva, que sí va servir per arribar a la conclusió de que l’existència de Déu és quelcom raonable. Però clar, raonable vol dir dins la raó però no vol dir concloent. El mal és que també és raonable l’afirmació contraria i això amb desassossegava. El detall important, en vaig ser conscient més tard, és que la meva recerca no era imparcial... algun impuls em feia buscar un resultat positiu... necessitava demostrar-me que Déu existeix. Com puc demostrar-me que Déu existeix, era la meva dèria?

Aviat vaig tenir que admetre que l’empirisme té les seves limitacions. Ja m’adono, ja, que estava redescobrint la sopa d’all... però que hi puc fer? Devia ser el meu camí. Vaig arribar a la conclusió que el camí dels raonaments que havia emprès era un decebedor cul de sac, (mira per on que vaig superar als il·lustrats) i que es complia allò de que en el món de la lògica, raonem amb idees que poden ser vertaderes o falses, però en el món de les creences, més que raonar resulta que ens instal·lem amb unes creences que es tenen o no es tenen, ens en fiem o no ens en fiem, ens hi sentim confortables o no ens hi sentim, però no hi ha més. Calia, doncs, abordar la qüestió des d’un camí de més volada, el camí de la creença.

Com era allò d’en Pascal? “El cor té raons que la raó ignora” O sigui: si un no vol quedar-se encallat tindrem que esgotar la qüestió explorant aquest altre camí del cor, el de les creences. Ens caldrà revestir-nos de creient, encara que sigui de creient incipient o iniciàtic. Expressat així, em resulta molt sorprenent, però només així veig la possibilitats d’arribar més lluny. Deu ser allò de l’empatia necessària per poder entendre la revelació, de manera que, iniciat el camí de la creença, i arribat a un suficient llindar de coneixement revelat de Déu, des d’aquest coneixement pots començar a formular la teva resposta personal a la gran pregunta, basat, al meu entendre, en una qüestió de confiança a qui et fa la revelació. La reinvenció de la sopa d’all altre vegada!… Ho deia fa molt de temps Sant Agustí: “Creure per entendre” i “entendre per creure”. Què és primer l’ou o la gallina?

Tot plegat m’ha dut a una reflexió: L’autor de la frase de la carta de Pera que m’ha servit d’introducció, no parla de raons de la fe, sinó de raons de l’esperança. A mi això m’ha sorprès i m’ha fet reflexionar. No sé els savis exegetes com interpreten això, però a mi em sembla encertat i molt subtil. M’explicaré, si raono la meva fe no ajudaré a ningú per tot allò que he dit abans de les raons subjectives i personals, en canvi si explico la meva esperança estic explicant quina és la dinàmica que mou la meva vida, cosa que és molt més tangible, compromesa i de possibilitats de validesa universal i per tant més convincent, a demés de que transparento quina és la fe en que fonamento tot això. Al marge d’aquesta reflexió, torna a ser una mica el compte de l’ou i la gallina; l’esperança que ve de la fe i la fe que no dóna sentit a la vida si no hi ha esperança.

En parlar d’esperança, he parlat de dinàmica; ho he fet així perquè no crec que tingui que entendre l’esperança com una actitud passiva, un sentiment o pura forma, crec que té que ser sobretot contingut; si fora només sentiment, no caldrien gaires explicacions ni representaria gaire interès de parlar-ne perquè l’hauria reduït a un sentiment no operatiu. Vull entendre l’esperança com un estat d’esperit confiat que orienta i mobilitza vers una utopia primordial i que, per tant, mena cap on he de definir el sentit de la meva vida; es confirma, doncs, allò de que qui espera creu i que aquest creure fa referència a aspectes fundacionals que donen sentit a la vida de les persones i per tant també podem dir que qui creu espera.
O sigui que paradoxalment, (paradoxalment, com tantes vegades trobem en el seguiment de Jesús) primer és entrar en sintonia amb el món de la creença i després vindrà el coneixement gradual de Déu, sempre limitat i molt incomplet, encara que suficient a jutjar per l’existència de creients convençuts. Aquest coneixement és el que ens permetrà de instal·lar-nos en la fe. M’agradi o no, arribo a la conclusió que només posant la carreta davant els bous la cosa camina (Creure per tenir fe!), ara el qui sigui més espavilat que decideixi si és primer la gallina o l’ou.
...

Senzillament sublim

2010-01-03T03:02:00.001-08:00

....

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu....

Pròleg de Joan (1,1-18)
.

El qui és la Paraula s'ha fet home

2009-12-27T09:55:00.000-08:00

...

.
.
.
.
.

A Déu, ningú no l'ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l'ha revelat. (Jn 1)

Sentiments d’espera i de retrobament

2009-12-21T12:19:00.000-08:00

...

Una veu! El meu estimat!

Mireu, ve trescant per les muntanyes,
saltant per les collades.

El meu estimat parla i em diu:

Aixeca't, amiga meva,
bonica meva, i vine! (Ct 2)

Quan en aquest món els deus petits suplanten al Únic

2009-12-20T07:52:00.001-08:00

....

Feliç tu que has cregut!

Renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada

2009-12-20T02:15:00.000-08:00

....

Déu de l'univers, torna,
gira els teus ulls des del cel,
vine a visitar aquest cep,
el rebrot que havies plantat,
el plançó que havies enfortit.

(Sl 80, 15-16)

I què és la veritat?

2009-12-11T11:53:00.000-08:00

....
Pilat no vol respostes. També en el nostre món resulta més útil mantenir-se amb el relativisme que sempre permet escombrar cap a casa.
.

El quart evangeli sí respon:

La Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist. (Jn 1, 17)

..Si us manteniu ferms en la meva paraula, (...) coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. ..(Jn 8, 31-32)

La Veritat es Déu mateix que s’ha manifestat en l'encarnat.

Advent

2009-12-09T12:10:00.000-08:00

...

Qui pensa que ja ho té tot, no espera.

Atenció!

2009-12-07T12:07:00.000-08:00

....

Naixem salvats i morim salvats: aquesta és l’oferta divina.